Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient