Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...
El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.
En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.
Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva
