A diferència de la ressenya de “Las uvas de la ira” en què tenia de què parlar ja que dissentia un xic del seu entusiasme, en aquest llibre soc de la mateixa opinió que ell (tot i que ell no ho posa, crec que coincidim en posar-li un excel·lent)
Per explicació complerta del llibre, em remeto a la seva entrada. Què puc aportar jo:
- Alguna de les històries que explica ja me les sabia (com la de Constantinopla) i per tant, no totes em van agradar, però vaja, això és problema meu
- Té una forma d’escriure apassionada i grandiloquent, amb una gran optimisme pel triomf de la humanitat. Aquesta èpica que inflama en alguns passatges te’ls fa sentir ben dins, però en d’altres em fa la sensació que es passa de rosca. No obstant llegint la seva biografia veig que la forma d’escriure era la seva forma de ser, tant en vida, però sobretot en la seva mort: Es va suïcidar en plena 2a guerra mundial, en el moment de màxima expansió nazi quan semblava que res ni ningú els aturaria
A l’últim moment va perdre l’esperança per la humanitat, i es va equivocar. Veient com ha evolucionat la història de la humanitat, podem seguir creient en la humanitat com a gran triomf? O millor que vingui el meteorit de la pel·lícula: “No mires arriba”? El temps dirà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada