El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.

La ciutat i la ciutat, de China Miéville

 

És força curiós com vaig arribar a aquest llibre: Me’l va recomanar un altre llibre. Llegint “Els àngles em miren” de Marc Pastor en cert moment un dels protagonistes en parla i el recomana. A més té una molt bona traducció a català, per tant m’hi vaig llençar de dret.

El llibre és la típica novel·la negra amb un assassinat a descobrir, la gran diferència és el context: Tot passa en una ciutat partida en 2, són dues ciutats que conviuen en el mateix espai físic, on segons el carrer on estiguis et trobes en una ciutat o una altra. Són 2 ciutats molt emmaranyades (al mateix carrer et pots trobar cases de les dues ciutats) on les persones si són d’una ciutat o una altra vesteixen, parlen i viuen de forma molt diferent. Mantenir les dues ciutats diferenciades es basa en què les persones d’una ciutat no poden ni parlar ni veure les de l’altra, han de fer veure que no les veuen. I ho han de complir, ja que hi ha una policia omnipresent anomenada “la ruptura” que quan veu algú incomplint s’emporta la persona que ha "comès ruptura" per no tornar mai més.

El principal problema de la novel·la és entendre el concepte de les dues ciutats. No sé si m’he explicat, però al llibre no t’ho expliquen de cop i al principi es fa tot un xic confús. Un cop superes l’escull conceptual el llibre és bo. La investigació per assassinat (que portarà al detectiu a passar la frontera per anar a l’altra ciutat) és interessant, i un cop entens les dues ciutats, el concepte és molt interessant i dona molt de joc. Li poso un notable

El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Un dia em vaig creuar amb aquest llibre fent una volta per l'FNAC. No tenia ni idea de què anava, però em sonava molt com a gran clàssic americà. Al nivell de “Matar a un ruiseñor”. El vaig obrir per a primera pàgina i em va fer gràcia veure que anava d’un adolescent que anava despotricant de tot, per això el vaig comprar

Añadir título

Certament el principi del llibre fa molta gràcia: Et trobes en la ment d’un adolescent que acaben d’expulsar d’un tercer institut, que decideix no anar a casa seva i voltar per Nova York durant uns dies fent el gamberro. Deixa anar perles com: "Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, tiene que decir tonterías de ésas”

Odia la falsedat de la gent fins a extrems insospitats. Després et fa una ruta per la Nova York dels anys 50 força interessant amb escenes que en el seu moment debien ser força trencadores (apareix prostitució, alcohol en menors...). El problema del llibre és que només és això: Un reguitzell d’anècdotes d’un crio de 16 anys que et fan passar vergonya aliena, que es fan molt repetitives i no van enlloc. Quan arribes al final del llibre esperes entendre perquè t’està explicant això, si tant d’odi té una raó fosca dins seu, però acaba sense més. El nen és així i punt, i acaba en un moment com hauria pogut acabar en un altre.

Per mi aquest llibre està molt sobrevalorat. Intenta ensenyar-te la falsedat de la gent, però al final la gran mentida per mi és el propi llibre, no té fons. Fins i tot el títol el trobo ridícul. Tant sols perquè en un moment el noi se li acudeix dir-li a la seva germana que la seva feina preferida seria vigilar a uns nens en un camp de sègol, per això el títol és aquest. Però després aquest concepte no va enlloc. Es comenta en una ocasió i ja està.

Em sobta que sigui tant famós el llibre, per això he volgut anar a buscar crítiques positives del llibre. He trobat que valoraven la descripció de Nova York, lo trencador del moment i la gran creació d’aquest personatge. No li discutiré les dues primeres premisses que per mi no són ni molt menys suficients, però la creació d’un personatge... Anem a mirar l’autor: J.D. Salinger és un escriptor que només va escriure aquesta novel·la amb cara i ulls i si llegeixes la seva biografia (molt reservat, intentava lligar amb dones que no li convenien, molt excèntric...), te n’adones que l’adolescent que descriu era ell de jove. Segur que la seva forma  de pensar és la mateixa que la del protagonista, per tant no inventa cap personatge, tant sols descriu la seva forma de pensar, que com que estava com un llum té cert interès.

Per acabar anem a puntuar-lo. Si mirés el que m’ha aportat (res) el que descriu (la Nova York dels anys 50 si és interessant) i el que m’ha distret (només inicialment) seria d’insuficient o aprovat pelat. Però hi ha el tema que et ven com és d’horrible la falsedat quan el llibre en si és una gran mentida. M’ha acabat traient de polleguera. No puc amb ell. Un molt deficient.

Isaac Newton (James Gleick)

Avui toca fer la ressenya d’un llibre sobre la biografia d’Isaac Newton (1642-1727), un dels científics més importants de la història de la humanitat. Vaig triar aquest llibre per la temàtica, fiant-me de les puntuacions que tenia a amazon, i després de descartar llegir les quasi 1000 pàgines que té la que probablement sigui la biografia més extensa que s’ha escrit de Newton (‘Never at rest’, de Westfall). El llibre de Gleick, que ha escrit també una biografia del gran Richard Feynmann, és un llibre relativament curt (200 pàgines + anotacions) on l’autor recorre la vida de Newton a través dels descobriments del pare de la mecànica clàssica. El llibre està plegat de referències i mostra la gran feina de recerca i documentació que va fer Gleick per escriure aquesta novel·la. No obstant, és una novel·la que es pot fer feixuga de llegir a estones, especialment per lectors que no tinguin l’anglès com a llengua mare i busquin un llibre fàcil de llegir que narri la vida de Newton. Gleick, tot i que procura donar contigut, posa més ènfasi en l’estètica i acaba aconseguint un llibre quasi més poètic que divulgador, ple de referències del propi Newton i els seus primers biòfrags; referències que no adapta a l’anglès del segle XXI. Com a curiositat diré que he après de les aficions herètiques de Newton que va coquetejar amb la màgia negra, l’oscultisme i l’astrologia. No sabia que Newton havia estat un bon químic o, millor dit, un bon alquimista, si bé que no va publicar mai gaire res al respecte... De fet, va tardar moltíssim en publicar les seves altres investigacions doncs era molt gelós del coneixement que adquiria i tenia por al plagi. Així neix la coneguda la rivilitat entre Leibniz i Newton, que es van disputar ser els pares del càlcul infinitessimal. Newton ho va descrobrir abans que Leibniz (i li va donar un enfoc més geomètric) però ho va publicar molts anys més tard. Per altra banda, desconeixia completament la rivalitat de Newton i Hooke (conegut entre d’altres coses, per la llei que porta el seu nom i explica la compressibilitat d’una molla), així com la importància de Newton en la Royal Society of Chemistry i la revista que de la RSC, ‘Philosophical Transactions’, una de les primeres revistes científiques de la història que, encara avui, publica articles científics. Una de les coses que més m’han agradat del llibre és l’esforç que posa Gleick en mostrar alguns punts forts i dèbils de la troballes de Newton que, com tots els científics, genis o no, errava de tant en tant. Fins i tot insinua, a través de frases ben triades dels diaris i publicacions de Newton, que el propi Newton era conscient de la naturalesa efímera dels seus descobriments, insinuant de manera anticipada alguns dels límits de la mecànica clàssica que ell va formular i no serien qüestionats fins 300 anys més tard.

El llibre ha complert el propòsit que jo tenia en ment, informar-me sobre la vida de Newton, però no seria el llibre que hagués triat per a aquest fi, si hagués sapigut el que em trobaria. És el que té comprar llibres per internet... no els pots fullejar a plaer abans de comprar-los. Li poso una nota de correcte.

Dune de Frank Herbert

He tornat a les relectures. Portava una època molt poc lector i necessitava un llibre que em tornés a enganxar a la lectura. És per això que era el moment de Dune, un llibre que en prou feines recordava (el vaig llegir fa 20 anys) però que el tinc en gran estima. Ha complert la seva feina en escreix ja que porto unes quantes ressenyes retrassades...

Trama: L’emperador galàctic dona l’encàrrec de dirigir el planeta Arrakis (o Dune) a la família  Atreides. Aquest és un planeta desert, on els seus habitants són pobres i l’aigua és el bé més preuat, però en canvi té una espècia molt sol·licitada a la resta de galàxia, per tant és econòmicament molt buscat. Els Atreides hauran de lluitar contra enemics per poder mantenir el poder al planeta.

El llibre enganxa, ja que en menys de 100 pàgines el llibre deixa la trama descrita fent un gir que et deixa clavat en la lectura. Per altra banda té uns fonaments estructurals (com està organitzada la societat, història passada, religions...) molt complexa i difícil de seguir (per això, com N.K.Jemisin, al final del llibre hi ha un apèndix-diccionari de vocabulari per no perdre el fil). Un cop superes l’escull estructural la sensació immersiva és total. Et sents en un altre món.

És una novel·la amb personatges ben construits, història ben lligada sense fisures i món sci-fi amb gran riquesa històrico-cultural. Per posar-li alguna pega, a partir de la meitat del llibre hi ha alguns passatges metafísics que per mi em sobren, és per això que es queda en Excel·lent.

Si hi ha interès, l’autor va fer més novel·les, en el seu moment vaig llegir dues continuacions (Mesias de Dune i Hijos de Dune) però en aquestes pel meu gust, si predomina massa el tema metafísic. Per mi si ho hagués deixat en la primera novel·la hauria estat millor.

Per acabar una cita del llibre:

  “La grandeza es una experiencia transitoria (...) La persona que la experimenta debe percibir el mito que la circunda. Debe reflexionar que es proyectado sobre él. Y debe mostrarse fuertemente inclinado a la ironía. Esto le impedirá creer en su propia pretensión. La ironía le permitirá actuar independientemente de ella misma. Sin esta cualidad, incluso una grandeza ocasional puede destruir a un hombre”

Al llegir aquesta reflexió, em van venir al cap Leo Messi i Cristiano Ronaldo. No obstant, aquesta cita la fa el gran Muad’Dib, el messies dels Fremen i gran conqueridor. A les antípodes del futbol.

En busca del tiempo perdido. Por el camino de Swann

“Esas imágenes irreales, fijas, las mismas siempre, que llenaban mis días y noches, diferenciaron aquel período de mi vida de los que le precedieron (y que habría podido ser confundido con ellos por un observador que no viera las cosas más que desde fuera, esto es, que no viera nada), lo mismo que en una ópera introduce una novedad un motivo melódico que no se podría sospechar si nos limitáramos a leer el libreto y menos aún si no estuviéramos fuera del teatro contando los cuartos de hora que transcurren.” 

Por el camino de Swann és el primer volum de la icònica novel·la que Marcel Proust va escriure fa 100 anys. A través de les vivències de la seva infància, Proust ens mostra la vida de l'aristocràcia francesa de principis del segle passat. El relat es mou entre l'imaginari poble de Combray i París. 

Si no pots o vols conectar amb el que Proust t’ofereix, llegir A la recerca del temps perdut es pot convertir en un autèntic malson. Aquesta novel·la clàssica és admirada per alguns i odiada per uns altres, i el motiu és sempre el mateix: la prosa proustiana. Proust utilitza una prosa lírica, amb llargues frases intercalades per subordinades que donen els matissos i la riquesa que caracteritzen les seves descripcions. Això és el que fa tan original aquest llibre, que aconsegueix donar una vivacitat extraodinària a les paraules del seu autor, recreant no només el paisatge, la gent o el context social de l'època, sinó també les més íntimes sensacions que experimenta Proust durant la seva infantesa. Proust posa el mateix esmerç en descriure una església, un camí o una vivència personal, fent que la lectura sigui tan viva i realista i, a voltes, tan feixuga. Llegint Proust m'he reconegut en algunes experiències que descriu de la seva infància i he recordat algunes sensacions que tenia completament oblidades. No havia experimentat mai quelcom així llegint una novel·la.  D'altres vegades, m'he vist atrapat en descripcions minucioses que no han despertat el meu interès i no han evocat cap record, com les que fa d’un retaule que hi ha l'església de Combray. Fins que no m'he fet amb la prosa proustiana, podria dir que aquest llibre l'he gaudit tant com l'he patit. En qualsevol cas, les estones de gaudi compensen amb escreix les de patiment. 

Precisament per complicació de la prosa proustiana, traduir A la recerca del temps perdut és una tasca molt complexa. El primer a traduir l'obra al castellà va ser Pedro Salinas. I aquesta és la traducció que he llegit i he de confesar que no m'ha agradat massa. M'he topat amb frases on hi trobava a faltar algun signe de puntuació; frases que he hagut de tornar a mirar més d'una vegada per trobar-li el sentit. Fins i tot he d'admetre que hi ha unes poques frases que després de rellegir-les tres vegades encara no he comprès completament. També és veritat que cap al final de la novel·la Salinas comença a fer servir guions per introduir alguns incisos i així el text guanya comprensió i la lectura es fa més àgil. Després de llegir vàries crítiques a les traduccions de Proust, i comparar alguns fragments de la novel·la, he decidit que pel segon volum optaré per un altre traductor, Carlos Manzano. 

Respecte a Proust arribo a una clara conclusió: aquest home era un geni però, com sovint passa amb les ments més clarividents, sospito que era un tipus malalt i insofrible. A Por el camino de Swann et mostra la riquesa del seu món introspectiu, fent-nos partíceps de les seves lluites interiors i les seves frustracions. Proust defensa que la vida més rica és la vida interior de cadascú. No tant el que fem, els llocs que visitem o les persones que coneixem, sinó com ho vivim i revivim a dins nostre, i l’emprempta que ens deixa. És cert que el present és efímer i diuen que la felicitat té més a veure amb el record que amb l'experiència. Ara bé, la memòria és selectiva, imprecisa i sovint mentidera. El record que tenim de les experiències viscudes mai és fidel a la realitat, és més aviat un relat convenient que encaixa les peces que ens han deixat emprenta. Un relat més senzill de recordar, que es cuina a foc lent amb el pas del temps, en el que sacrifem (de manera essencialment inconscient) part de la realitat. Precisament això és el que ens ofereix el primer volum de l’obra de l’escriptor francès: una relat de situacions selectes de la seva infància a partir dels estímuls que les evoquen: una fragància, el gust d’una magdalena o una petita melodia dins d’una cançó. És el que Proust anomena memòria involuntària: un fet trivial que evoca amb força un episodi de la nostra vida. Proust va inventar el terme, que ha donat lloc a no pas pocs estudis psicològics i filosòfics.

A part de les seves pròpies experiències, Proust descriu l’afer amoròs entre Swann i Odette, des de la perpectiva del primer. Aquesta part és una magistral exposició d’un enamorament i tot el que l’acompanya: la ingenuitat, irracionalitat, la incoherència, la gelosia i el sobreanàlisi. Proust es recrea en la dolça tortura que suposa prolongar el que hi ha abans del festeig, mostrant-nos que, si bé Odette és la causa de l’enamorament, no n’és l’objectiu. Ens enamorem del propi enamorament, no pas de la persona. No dedica moltes pàgines a descriure els millors moments de la relació d'Odette i Swann però sí que disecciona amb calma i precisió tota la fase del desencís. L’enamorament torna a Swann cec, provocant-li una mandra intel·lectual que li impedeix analitzar objectivament la seva relació amb Odette. Swann s'immergeix en sí mateix —valgui la redundància— caiguent en una rutina perniciosa. Així és com ens descriu la transició de l’enamorament a la obsessió. Ens mostra l’amor com un procés interior, insospitat en la seva complexitat per l’ésser que és estimat, on tot gira al voltant de la persona estimada però del que ella no n’és partícep. Projecta la perfecció en l'Odette, a la que despulla dels seus defectes, convertint-la en un imatge basada en un conjunt selecte d'anècdotes i vivències que Swann reté amb avidesa. I així es crea la idea de l'Odette, l'objecte de l'enamorament de Swann. Una idea que perdura i es retoca amb el pas del temps, mentre la persona que hi ha darrera evoluciona, esdevenint algú que si en Swann pugués arribar a conèixer no s’assemblaria en res a la idea de la que s'ha enamorat. Un cop construïda aquesta imatge perfecte, Swann sobreviu alimentant-se de relats fantasiosos sobre el seu futur proper, on s’imagina escenaris que permetin satisfer el paroxisme de la frustració que sent per no ser correspost. 

‘Por el camino de Swann’ és una novel·la que aconsegueix fixar el temps. Retenir en les seves pàgines una societat i, sobretot, les vivències de l’autor. Les societats canvien ràpidament però les persones no tant, i per això hi podem reconèixer sentiments i sensacions pròpies que eren tan vàlides a la França de principis de segles passat com ho són en l’actualitat. Proust aconsegueix despertar el nostre món interior, evocant memòries involuntàries. Fent-nos conscients d’algunes de les empremtes que han marcat la nostra existència i donant-nos la oportunitat de tornar-les a viure a través de les pàgines d’una obra que no puc menys que catalogar d’obra mestra.