Es podria traduir el mot xinès Tai-Pan com a 'peix gros', referint-se a un home de negocis molt important. D'això tracta la segona novel·la de James Clavell a la saga d'Àsia, Tai-Pan, de les aventures i desventures de Dirk Struan, que domina la companyia d'exportacions més important a la Xina a mitjans del segle XIX.
És inevitable comparar aquest volum amb el cèlebre Shogun del mateix autor, ambientat en el japó feudal. I en la comparativa Tai-Pan surt perdent. No té el mateix ritme narratiu ni aconsegueix crear la mateixa atenció del lector, que es pot passar alguns capítols perdut en històries colaterals que no porten enlloc. Dóna la sensació d'haver estat escrit a batzegades, obrint certs fronts argumentals que després moren sense pena ni glòria, o fins i tot no se'ls hi dóna cap explicació. Tot el llibre se centra en el personatge protagonista i dóna poc peu als secundaris i, tot i el carisme de Struan, quan Clavell pretén dotar a alguns secundaris de vida pròpia, ens adonem que són caràcters buits, que no poden suportar el pes de la trama. El llibre no és dolent, però l'autor i la trama donaven per bastant més. Em pregunto com deu ser la pel·lícula, perquè certes escenes del llibre, inclòs el final, tenen aspecte de guió cinematogràfic. Dels pocs llibres que quedant-me només 30 pàgines les he deixades pel dia següent. L'etiqueto de correcta, perquè la novel·la està ben escrita i té escenes ben trobades. Em sembla que després d'aquesta l'única altra novel·la de Clavell que provaré de llegir és 'The Noble House', ambientat a la Xina moderna.
En favor de Clavell cal destacar l'esforç que fa -idènticament de com va fer a Shogun- per presentar el conflicte amb l'idioma. Aquest cop introdueix ben poques paraules xineses en el llibre, una llàstima, però fa parlar als xinesos un anglès macarrònic bastant críptic. Això, i l'intent de reflectar la poca cultura d'alguns personatges anglesos a través d'una parla simple i grotesca, fa que calgui un esforç inicial considerable per llegir la novel·la. Paraules com 'thee' (you), 'baint' (suposo que ve de ain't, equivalent a isn't o aren't), 'sorr' (sir), 'dinna' (don't), 'wot' o 'wat' (what), 'luv' (love), 'canna' (cannot), 'nae' o 'na' (no), 'aye' (yes), 'ken' (know) són ben freqüents, així com altres tretes lleugerament de context p.ex. 'lass' (noia jove) usat per referir-se a un col·lega (lad). En tot cas el pitjor són les frases que es canvien amb els sirvents xinesos, on es barreja el xinès macarrònic amb paraules tretes del propi xinès, el que ells anomenen 'pidgin'. La paraula anglesa precisament prové d'aquesta època en aquest precís context, tot i que avui es fa servir per referir-se a qualsevol tipus de llenguatge simplificat. Per posar un exemple: “Cow chillo think you dooa jig-jig with new cow chillo, heya?” (La noia jove creu que t'ho faràs amb la més nova)
És inevitable comparar aquest volum amb el cèlebre Shogun del mateix autor, ambientat en el japó feudal. I en la comparativa Tai-Pan surt perdent. No té el mateix ritme narratiu ni aconsegueix crear la mateixa atenció del lector, que es pot passar alguns capítols perdut en històries colaterals que no porten enlloc. Dóna la sensació d'haver estat escrit a batzegades, obrint certs fronts argumentals que després moren sense pena ni glòria, o fins i tot no se'ls hi dóna cap explicació. Tot el llibre se centra en el personatge protagonista i dóna poc peu als secundaris i, tot i el carisme de Struan, quan Clavell pretén dotar a alguns secundaris de vida pròpia, ens adonem que són caràcters buits, que no poden suportar el pes de la trama. El llibre no és dolent, però l'autor i la trama donaven per bastant més. Em pregunto com deu ser la pel·lícula, perquè certes escenes del llibre, inclòs el final, tenen aspecte de guió cinematogràfic. Dels pocs llibres que quedant-me només 30 pàgines les he deixades pel dia següent. L'etiqueto de correcta, perquè la novel·la està ben escrita i té escenes ben trobades. Em sembla que després d'aquesta l'única altra novel·la de Clavell que provaré de llegir és 'The Noble House', ambientat a la Xina moderna.
En favor de Clavell cal destacar l'esforç que fa -idènticament de com va fer a Shogun- per presentar el conflicte amb l'idioma. Aquest cop introdueix ben poques paraules xineses en el llibre, una llàstima, però fa parlar als xinesos un anglès macarrònic bastant críptic. Això, i l'intent de reflectar la poca cultura d'alguns personatges anglesos a través d'una parla simple i grotesca, fa que calgui un esforç inicial considerable per llegir la novel·la. Paraules com 'thee' (you), 'baint' (suposo que ve de ain't, equivalent a isn't o aren't), 'sorr' (sir), 'dinna' (don't), 'wot' o 'wat' (what), 'luv' (love), 'canna' (cannot), 'nae' o 'na' (no), 'aye' (yes), 'ken' (know) són ben freqüents, així com altres tretes lleugerament de context p.ex. 'lass' (noia jove) usat per referir-se a un col·lega (lad). En tot cas el pitjor són les frases que es canvien amb els sirvents xinesos, on es barreja el xinès macarrònic amb paraules tretes del propi xinès, el que ells anomenen 'pidgin'. La paraula anglesa precisament prové d'aquesta època en aquest precís context, tot i que avui es fa servir per referir-se a qualsevol tipus de llenguatge simplificat. Per posar un exemple: “Cow chillo think you dooa jig-jig with new cow chillo, heya?” (La noia jove creu que t'ho faràs amb la més nova)
Quina llàstima, i més tenint en compte l'obra mestra que és Shogun. Ok, me l'estalviaré. De fet no sé com encara tens ganes de Noble House...
ResponEliminaSobre el tema traduccions, que es noti el teu anglès! Jo personalment vaig intentar llegir SOIAF en anglès però vaig desistir, no tenia paciència! No hauria d'haver tingut la traducció al costat.
Un detall: En l'apartat "Etiquetes de comentaris" crec que has de posar una coma entre cada paraula sinó compta com a una sola.
T'he de confesar que a 'The Noble House' reprenen alguns dels temes inacabats de Tai-Pan. I potser això farà que el llibre valgui com a prequela de 'The Noble House'. D'aquí a uns mesos et diré si s'ho val. Ja he corregit el problema amb els tags.
ResponElimina