dimarts, 22 de desembre del 2020

Manga

 

Tots els que em coneixen saben la meva fascinació per Japó. De fet, després dels llibres de ciència ficció, les novel·les ambientades al Japó són les següents a la meva llista. Ja hi he estat 2 vegades, i amb ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

És per això que com a bon fan nipó, també he llegit molt de manga. És el meu plaer culpable, en la què a temporades deixo la lectura estàndard per buscar-me un bon Manga que em distregui. Anem a posar contexte:

Manga és el còmic japonès, sempre en blanc i negre, que està relacionat a publicacions setmanals/mensuals japoneses. Les revistes cada publicació porten varis capítols dels seus mangas i els que tenen èxit persisteixen, els que no en tenen, desapareixen. Això crea un clima de competitivitat entre mangakes (és com es diuen els que realitzen mangues) que per un costat és beneficiós per l’espectador, però a vegades porten les coses excessivament al límit per atreure al lector.

És per això que abans de recomanar mangues, vull comentar 2 grans defectes que la gran majoria d’autors pequen:

1-      Llargada. Quan un manga té èxit l’aprofiten fins l’extenuació. N’he acabat pocs, ja que un manga bo pot tenir de mitjana 300 capítols. A comentar que el manga més famós del món, One Piece, recentment ha arribat als 1000 capítols. No acabar les històries a vegades és força irritant. Res que actualment no coneguem amb les sèries actuals...

2-      Sexisme: La cultura japonesa segueix tenint una misogínia recalcitrant, en algunes històries ho dissimulen més que en altres, però totes ho tenen. Si no ets capaç d’entendre que és la seva cultura i veure-ho en el seu context, més val que no comencis. És com intentar valorar la pel·lícula de la Blancaneus amb els nostres cànons actuals

Un cop s’accepten aquests 2 esculls, poques històries són tant imaginatives com un bon manga. Els he arribat a disfrutar moltíssim. Vaig a posar uns exemples:

a.       One Piece. El més famós actualment. Una història de Pirates en un mon imaginari on hi ha unes fruites que donen poders a qui se les menja. Hi ha espadatxins, fantasmes, batalles, lladregots... Crec sincerament que es mereix la seva popularita

b.      Fullmetal Alchemist. Història de màgia i alquímia. 2 germans van quedar maleïts per un mal encanteri i busquen treure’s la maledicció de sobre. Una història molt interessant i sobretot... acabada! Té un final molt digne

c.       El Lobo solitario y su cachorro. Un samurai de l’època Edo viatja amb el seu fill de 2-3 anys. No para de trobar aventures alhora que cuida d’un nen molt petit. És un manga força antic i els japonesos el consideren ja un clàssic. A part que... si al protagonista li poses una armadura amb casc, i al nen el pintes de color verd i amb orelles punxegudes potser la història sona més?

d.      Ataque a los titanes. Una història molt complexa amb girs de guió brutals que no hi ha qui s’esperi. Té un punt juego de tronos (per agressivitat, guió inesperat i món fantasiós medieval)

Més que he llegit que calen un esment:

-          Gantz: D’aquelles històries que no es salva ni l’apuntador, un gran guió, però té una misogínia excessiva. Si ets capaç de superar que les dones les tractin com objectes és molt bona

-          Alice in borderland: Una espècie de juegos del hambre japonès. També està molt bé. Recentment n’han tret la sèrie de personatges reals a Netflix

-          Naruto: El 2n manga més famós. Sobre el món ninja. El seu millor punt són els secundaris que donen molt de joc, però vaig ser incapaç d’acabar la història, excessivament llarga

I per acabar, recordar que moltes històries japoneses van començar en manga, tots digníssims: Bola de drac, Dr Slump, Ranma ½, Oliver i Benji (el manga es diu Capità Tsubasa), Mazinguer Z, Capità Harlock, Akira... Però és clar, possiblement la història ja és coneguda.

 

3 comentaris:

  1. Tercer intent de escriure un comentari a aquesta entrada... Blogspot no sembla que funcioni massa bé amb una tablet.

    Al igual que tu, soc un gran fan de la cultura japonesa, si més no m'atrau força fins allà on la conec. En canvi, no he estat mai un gran fan dels productes de la indústria de l'entreteniment nipona. He vist animes, he llegit mangues i alguna pel·lícula molt bona, però per defecte prefereixo altres maneres d'entretenir-me. Em sona molt 'Fullmetal alchemist' però no havia sentit mai parlar de 'One piece'. Diria que ara tinc accés a la versió anime de les dues sèries a través d'una plataforma digital, no descarto que els hi doni una oportunitat! El que no estic tan segur és poder tragar/acceptar/ignorar el sexisme en aquests productes... És cert que es tracta d'una cultura diferent i cal ser comprensiu, però amb els nostres valors i en ple segle XXI se'm fa difícil deixar-els-hi passar perquè és discriminatiu i sovint denigrant. Permetre que productes de gran tirada incloguin aquests comportaments sense que siguin criticats, és educar (a adults i joves) en la normalitat d'un fet que no hauria de ser normal.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord. S'ha de vigilar amb la canalla. Jo personalment miro molt la tele amb ma filla, i quan veig quelcom sexista li ho comento activament, dient que aquell personatge s'està portant malament, que això no es fa.

    L'altre tema és nosaltres com adults, que ja sabem desgranar el gra de la palla. La pitjor de totes que és Gantz, em sentia súperculpable de disfrutar de la trama, perquè el rerefons sexista era molt bèstia.

    Per altra banda... No oblidem els nostres referents anime: Bola de drac amb el tracte a la Bulma o el Dr Slump amb les calcetes de la Senyoreta Yamabuki. Excepte Gantz, el sexisme que hi ha és del mateix nivell, no pas més.

    Sobre animes: Les sèries anime no m'agraden. Se'm fan pesats. Quan sento que hi ha un anime bo, me'n vaig a buscar el seu precursor Manga. El que si miro són pel·lícules. Per sobre de tot les de l'estudi Ghibli, imprescindibles.

    ResponElimina
  3. Tens raó que Bola de Drac i Dr. Slump també són sexistes. I érem incapaços de veure-ho. En tot cas, BdD va ""evolucionar"" i, quan més avançava més violència i menys escenes picants hi havia. Alhora, la part més divertida també disminuïa. Em pregunto si la joventut d'avui, que creix amb uns valors diferents, ho veu...

    ResponElimina