En busca del tiempo perdido. Por el camino de Swann

“Esas imágenes irreales, fijas, las mismas siempre, que llenaban mis días y noches, diferenciaron aquel período de mi vida de los que le precedieron (y que habría podido ser confundido con ellos por un observador que no viera las cosas más que desde fuera, esto es, que no viera nada), lo mismo que en una ópera introduce una novedad un motivo melódico que no se podría sospechar si nos limitáramos a leer el libreto y menos aún si no estuviéramos fuera del teatro contando los cuartos de hora que transcurren.” 

Por el camino de Swann és el primer volum de la icònica novel·la que Marcel Proust va escriure fa 100 anys. A través de les vivències de la seva infància, Proust ens mostra la vida de l'aristocràcia francesa de principis del segle passat. El relat es mou entre l'imaginari poble de Combray i París. 

Si no pots o vols conectar amb el que Proust t’ofereix, llegir A la recerca del temps perdut es pot convertir en un autèntic malson. Aquesta novel·la clàssica és admirada per alguns i odiada per uns altres, i el motiu és sempre el mateix: la prosa proustiana. Proust utilitza una prosa lírica, amb llargues frases intercalades per subordinades que donen els matissos i la riquesa que caracteritzen les seves descripcions. Això és el que fa tan original aquest llibre, que aconsegueix donar una vivacitat extraodinària a les paraules del seu autor, recreant no només el paisatge, la gent o el context social de l'època, sinó també les més íntimes sensacions que experimenta Proust durant la seva infantesa. Proust posa el mateix esmerç en descriure una església, un camí o una vivència personal, fent que la lectura sigui tan viva i realista i, a voltes, tan feixuga. Llegint Proust m'he reconegut en algunes experiències que descriu de la seva infància i he recordat algunes sensacions que tenia completament oblidades. No havia experimentat mai quelcom així llegint una novel·la.  D'altres vegades, m'he vist atrapat en descripcions minucioses que no han despertat el meu interès i no han evocat cap record, com les que fa d’un retaule que hi ha l'església de Combray. Fins que no m'he fet amb la prosa proustiana, podria dir que aquest llibre l'he gaudit tant com l'he patit. En qualsevol cas, les estones de gaudi compensen amb escreix les de patiment. 

Precisament per complicació de la prosa proustiana, traduir A la recerca del temps perdut és una tasca molt complexa. El primer a traduir l'obra al castellà va ser Pedro Salinas. I aquesta és la traducció que he llegit i he de confesar que no m'ha agradat massa. M'he topat amb frases on hi trobava a faltar algun signe de puntuació; frases que he hagut de tornar a mirar més d'una vegada per trobar-li el sentit. Fins i tot he d'admetre que hi ha unes poques frases que després de rellegir-les tres vegades encara no he comprès completament. També és veritat que cap al final de la novel·la Salinas comença a fer servir guions per introduir alguns incisos i així el text guanya comprensió i la lectura es fa més àgil. Després de llegir vàries crítiques a les traduccions de Proust, i comparar alguns fragments de la novel·la, he decidit que pel segon volum optaré per un altre traductor, Carlos Manzano. 

Respecte a Proust arribo a una clara conclusió: aquest home era un geni però, com sovint passa amb les ments més clarividents, sospito que era un tipus malalt i insofrible. A Por el camino de Swann et mostra la riquesa del seu món introspectiu, fent-nos partíceps de les seves lluites interiors i les seves frustracions. Proust defensa que la vida més rica és la vida interior de cadascú. No tant el que fem, els llocs que visitem o les persones que coneixem, sinó com ho vivim i revivim a dins nostre, i l’emprempta que ens deixa. És cert que el present és efímer i diuen que la felicitat té més a veure amb el record que amb l'experiència. Ara bé, la memòria és selectiva, imprecisa i sovint mentidera. El record que tenim de les experiències viscudes mai és fidel a la realitat, és més aviat un relat convenient que encaixa les peces que ens han deixat emprenta. Un relat més senzill de recordar, que es cuina a foc lent amb el pas del temps, en el que sacrifem (de manera essencialment inconscient) part de la realitat. Precisament això és el que ens ofereix el primer volum de l’obra de l’escriptor francès: una relat de situacions selectes de la seva infància a partir dels estímuls que les evoquen: una fragància, el gust d’una magdalena o una petita melodia dins d’una cançó. És el que Proust anomena memòria involuntària: un fet trivial que evoca amb força un episodi de la nostra vida. Proust va inventar el terme, que ha donat lloc a no pas pocs estudis psicològics i filosòfics.

A part de les seves pròpies experiències, Proust descriu l’afer amoròs entre Swann i Odette, des de la perpectiva del primer. Aquesta part és una magistral exposició d’un enamorament i tot el que l’acompanya: la ingenuitat, irracionalitat, la incoherència, la gelosia i el sobreanàlisi. Proust es recrea en la dolça tortura que suposa prolongar el que hi ha abans del festeig, mostrant-nos que, si bé Odette és la causa de l’enamorament, no n’és l’objectiu. Ens enamorem del propi enamorament, no pas de la persona. No dedica moltes pàgines a descriure els millors moments de la relació d'Odette i Swann però sí que disecciona amb calma i precisió tota la fase del desencís. L’enamorament torna a Swann cec, provocant-li una mandra intel·lectual que li impedeix analitzar objectivament la seva relació amb Odette. Swann s'immergeix en sí mateix —valgui la redundància— caiguent en una rutina perniciosa. Així és com ens descriu la transició de l’enamorament a la obsessió. Ens mostra l’amor com un procés interior, insospitat en la seva complexitat per l’ésser que és estimat, on tot gira al voltant de la persona estimada però del que ella no n’és partícep. Projecta la perfecció en l'Odette, a la que despulla dels seus defectes, convertint-la en un imatge basada en un conjunt selecte d'anècdotes i vivències que Swann reté amb avidesa. I així es crea la idea de l'Odette, l'objecte de l'enamorament de Swann. Una idea que perdura i es retoca amb el pas del temps, mentre la persona que hi ha darrera evoluciona, esdevenint algú que si en Swann pugués arribar a conèixer no s’assemblaria en res a la idea de la que s'ha enamorat. Un cop construïda aquesta imatge perfecte, Swann sobreviu alimentant-se de relats fantasiosos sobre el seu futur proper, on s’imagina escenaris que permetin satisfer el paroxisme de la frustració que sent per no ser correspost. 

‘Por el camino de Swann’ és una novel·la que aconsegueix fixar el temps. Retenir en les seves pàgines una societat i, sobretot, les vivències de l’autor. Les societats canvien ràpidament però les persones no tant, i per això hi podem reconèixer sentiments i sensacions pròpies que eren tan vàlides a la França de principis de segles passat com ho són en l’actualitat. Proust aconsegueix despertar el nostre món interior, evocant memòries involuntàries. Fent-nos conscients d’algunes de les empremtes que han marcat la nostra existència i donant-nos la oportunitat de tornar-les a viure a través de les pàgines d’una obra que no puc menys que catalogar d’obra mestra.