Un company de feina molt entès en llibres de fantasia un dia em va comentar, que per ell hi ha 3 grans autors de fantàstic: Martin (Joc de trons), Rothfuss (El nombre del viento) i Sanderson. Aquest últim era l’únic autor que no havia llegit i com a fan del fantàstic, no podia ser.
Argument: Un mon acabat que està reviscolant enmig de les cendres, hi ha un sistema de castes molt marcat on els nobles tenen màgies i la classe baixa viuen com esclaus sense poders. La història comença amb 2 protagonistes de classe baixa amb poders que volen canviar aquest sistema de castes.
És una història de:
1- Fantasia màgica: La màgia en novel·la és una arma perillosa, ja que pots explicar com funciona i fer que el lector es perdi en explicacions massa complexes i avorrides (el que em va passar amb la trilogia de N.K.Jemisin) o al revés: Passar-hi de puntetes en explicar com funciona fent molt fàcil que l’autor es pugui treure un “Deus ex Machina” de la butxaca quan vulgui (per exemple la Dragonlance). Doncs aqui Sanderson la clava. L’explicació s’entén sense carregar i fa que la màgia tingui uns límits clars. Saps què es pot fer i què no. I tot i això hi ha sorpreses constants
2- Política: El sistema de castes, els nobles i com funciona aquest món està excel·lentment explicat. Espies, traïcions polítiques, plans maquiavèl·lics... el que vulgueu. Personalment però, el món en el que vivim ha provocat que actualment estigui molt cansat de la política. No em venia de gust i se m’ha fet un xic feixuc.
3- Acció: Barrejar baralles de punys, espases i màgia n’he llegit moltes, però Sanderson fa unes escenes d’acció memorables. La primera de totes, quan encara no t’havien explicat com funcionava la màgia et fa volar el cap. Un cop l’entens li trobes el sentit a tot i cada moviment és especial
És el primer llibre d’una trilogia, en què inicialment la trama la veus molt improbable i que creus saber per on aniran les coses... però té un final ben acabat, sorprenent i molt satisfactori. No cal llegir més si no vols. De fet és el meu cas. Veient el final del primer, previnc que el segon llibre serà més polític que màgic i no l’he començat. Ja vindran temps millors en què em vingui de gust.
En resum, el company de feina tenia tota la raó del món: Jo li poso excel·lent perquè la trama política em cansava, però puc entendre perfectament que altres persones el puguin titllar d’obra mestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada