Jane Eyre

 Novel·la clàssica de la literatura anglesa, ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX, escrita per una de les tres germanes Brontë, Charlotte. Les tres germanes van ser escriptores, i potser la més coneguda és Emily, autora de l’arxifamosa Wuthering Heights —que tinc pendent de llegir, però Jane Eyre no queda gaire enrere pel que fa a popularitat i repercussió. A tall d’anècdota, cal dir que les tres germanes van publicar la seva primera —i probablement més rellevant— novel·la el mateix any, 1847, totes sota pseudònims masculins que compartien el mateix cognom, Bell. M’ha sorprès la gran quantitat d’adaptacions audiovisuals que s’han fet de Jane Eyre però només n'he vist una, la minisèrie de la BCC amb Ruth Wilson com a Jane Eyre i m'ha agradat prou. 

Jane Eyre és, sobretot, una novel·la romàntica, però és molt més que això. Fa un retrat precís de l’Anglaterra rural de fa dos-cents anys, però, sobretot, ens mostra l’evolució interior d’una dona de l’època, de fortes conviccions morals, i com les seves decisions determinen la seva vida i la d’aquells que l’envolten. És un exemple clar del que es coneix com a Bildungsroman, és a dir, una novel·la que narra la formació de la personalitat del protagonista a mesura que creix i madura a partir de les experiències viscudes.

La novel·la ens presenta Jane Eyre, una nena òrfena acollida pels seus parents en una família de classe mitjana-alta. En aquesta llar és repudiada i menystinguda per la mestressa de la casa, la senyora Reed, i pels seus tres fills, fins que és enviada a una institució per a orfes, Lowood, on Jane acaba de forjar el seu caràcter independent i adquireix la formació necessària per esdevenir institutriu. Se’ns presenta Jane com una persona d’aparença física fràgil i no especialment agraciada, amb una actitud aparentment tímida, reservada i introspectiva; però a través de la seva veu interior, Brontë ens revela una personalitat intensa i vital, que lluita constantment per trobar el seu lloc al món.

La curiositat innata de Jane i les seves ànsies de veure món la porten fins a Thornfield Hall, la propietat dels Rochester, on es desenvolupa bona part de la novel·la. És un llibre que, òbviament, cal llegir tenint en compte la moral i els costums de l’època, però que conté molts passatges que resisteixen molt bé el pas del temps i amb els quals el lector encara pot identificar-se. Es tracta d’una novel·la complexa, que va molt més enllà d’explicar una simple història romàntica, amb una prosa molt treballada que permet a Brontë oferir-nos imatges vives i detallades dels paisatges de l’Anglaterra rural. Alhora, aquesta prosa i l’ús freqüent de metàfores religioses o mitològiques contribueixen a construir personatges profunds i situacions psicològicament molt riques. Diria que aquesta és una de les diferències més evidents entre Jane Austen i Charlotte Brontë. Totes dues són capaces de presentar històries molt atractives, amb personatges rics i plens de matisos; però, si comparem Pride and Prejudice amb Jane Eyre, trobo que Brontë assoleix un grau de profunditat psicològica i descriptiva més gran que Austen.

M’agrada llegir els llibres en versió original, i aquest és un dels pocs que he hagut de llegir amb un diccionari a prop, si no volia perdre’m sobretot les descripcions de vestits o de paisatges que Brontë desplega amb tant de detall.

Per posar-hi alguna pega, es podria dir que algun gir argumental deus ex machina —cap al final del llibre— i un cert excés moralista poden grinyolar una mica; però això és, potser, ser massa exquisit davant d’una novel·la excel·lent, que he gaudit de principi a fi.