dissabte, 16 de gener del 2021

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.

 



diumenge, 3 de gener del 2021

The Black Swan


“Both Huet and Bayle were erudites and spent their lives reading. Huet, who lives into his nineties, had a servant follow him with a book to read aloud to him during meals and breaks and thus avoid lost time. He was deemed the most read person in his day. Let me insist that eruditon is important to me. It signals genuine intellectual curiosity. It accompanies an open mind and the desire to probe ideas to others. Above all, an erudite can be dissatisfied with his own knowledge, and dissatisfaction is a wonderful shield against Platonicity, the simplifications of the five-minute manager, or the philistinism of the overspecialized scholar. Indeed, scholarship without erudition can lead to disasters.”


The Black Swan: the impact of the highly improbable és un assaig de Nassim Nicholas Taleb, publicat per l’editorial Penguin Books, que publica sobretot llibres de ciència, filosofia, psicologia, etc. Tot el llibre gira al voltant de la idea del ‘cigne negre’, un esdeveniment extremadament improbable però d’una gran repercusió. Es pot tractar de la ocurrència d’un fenòmen molt improbable o bé de la no ocurrència d’un fenòmen molt probable. Taleb ens obre als ulls a la nostra exposició als cignes negres que, per bé que són molt poc probables, poden tenir tal impacte a les nostres vides que faríem bé en no ignorar-los. No obstant, Taleb no ens dóna una recepta per predir-los (els autèntics cignes negres no són previsibles) sinó més aviat directrius per reduir la nostra exposició als mateixos. Alhora, ens alerta d’una conducta freqüent: aferrar-se a un cigne negre i ignorar-ne la resta.


He triat aquest fragment del principi de la novel·la de Taleb perquè és un dels més rellevants pels científics. Aquí ens avisa del que ell anomena Platonicitat, que consisteix en assumir il·lusament que el món és més simple del que en realitat és. Em recorda la famosa cita de H.L. Mecken: “there is always a well-known solution to every human problem —neat, plausible, and wrong.” (sovint aquesta frase es cita canviant “well-known” per “easy”). Els cignes negres són, per definició, imprevisibles, i tothom està subjecte a l’experimentació de cignes negres, fins i tot la gent més preparada (si bé els cignes negres no són necessàriament objectivables; el que per a mi és un cigne negre, pot no ser-ho per a tu). Massa sovint tendim a confondre erudició amb coneixement i sobrevalorar la formació dogmàtica. Una llicenciatura (o un grau, un màster o un doctorat) no és res més que un tall de paper que acredita —però no assegura— que en el seu moment vas adquirir uns mínims coneixements sobre una matèria. No et fa ni més intel·ligent, ni més preparat per la vida, ni menys exposat als cignes negres.


De manera molt clara i através de múltiples exemples i anècdotes personals, Taleb ens mostra els límits del nostre coneixement i la incapacitat sistemàtica que tenim per fer prediccions. Una incapacitat que és emmascarada pel que és coneix com a fal·làcia narrativa. Els humans estem programats per intentar raonar el que succeix, per donar una explicació a posteriori que racionalitzi els esdeveniments, una explicació senzilla, Platònica. No obstant, un anàlisi crític sovint revela que es tracta d’un biaix de confirmació. Ens centrem en el que veiem per tal d’intentar explicar el que no podem veure. Aquests conceptes no són propis de Taleb, els pren de dos dels pares de teoria prospectiva: Kahneman y Tversky. Per profunditzar en el tema recomano la lectura de ‘Thinking, fast and slow’ de Daniel Kahneman (Nobel d’economia l’any 2002) que també ha estat publicat per Penguin Books. Kahneman analitza el procés de presa de decisions i demostra que sovint decidim amb ‘el pilot posat’ amb allò que ell anomena el ‘Sistema 1’, que no porta a terme un procés racional a l’hora de prendre una decisió tot i que sovint tenim la falsa sensació que prenem una decisió de manera raonada. 


Estem evolutivament programats per generalitzar a partir de les experiències viscudes i per això som tan sensibles als cignes negres, perquè aquests no són quelcom que poguem anticipar a partir de les experiències que hàgim viscut abans. L’exemple paradigmàtic que utilitza Taleb és el del gall d’indi que viu en captivitat als EEUUs. En base a la seva experiència creu que els seus amos l’aprecien i per això l’alimenten cada dia. Per ell, rebre el seu menjar és tan segur com que cada dia surt el sol. Fins que arriba el dia d’acció de gràcies. Basar tot el coneixement en l’experiència té aquestes coses. 


Taleb ens porta a repassar l’escepticisme de Hume i la teoria de la falsació de Popper. La darrera és especialment rellevant pels científics i ens ve a dir que hem d’assumir que hi ha proposicions que no podem provar independentment de la quantitat de biaixos de confirmació que tinguem, perquè n’hi ha prou amb una excepció per invalidar una teoria. N’hi ha prou amb un cigne negre. Sovint oblidem que les teories científiques que donem per vàlides ho són només fins que algú demostri que són errònies. 


La fal·làcia narrativa està ben arrelada en els nostres gens. Estem programats per recordar històries que tenen sentit i connecten els fets de manera lògica; així són més fàcilment recordables. En el procés es sacrifica part la veritat, i es construeixen algunes relacions causa-efecte fictícies. A mesura que repetim el procés de recordar fets passats, de manera inconscient, anem polint i donant forma als records, ometent detalls i transformant-los en una història coherent i més simple que els propis fets que vam viure. Els mitjans de comunicació sovint s’aprofiten d’aquesta característica per transmetre’ns la informació. Cada cop més, ens venen les notícies no com a un conjunt de fets objectius, sinó com una història, una sort de narrativa condimentada amb causalitats per fer-la més digerible. 


Som animals que busquem explicacions que ens permetin racionalitzar el que veiem, però hi ha moltes coses que no tenen una causa evident i, amb el nostre coneixement superficial de la realitat, el més lògic seria acceptar que algunes de les coses que ens succeeixen són producte de la ‘sort’. No obstant, abans d’acceptar la nostra ignorància, sovint caiguem en la temptació de donar per bo un motiu plausible encara que no en tinguem cap prova. Precisament els científics tendim a racionalitzar en excés. Un altre error molt freqüent és deixar que l’estadística ens doni una falsa sensació de causalitat, i donar per segurs fets que l’experiència ens diu que són molt probables. 


Un altre concepte important que repassa Taleb és el d’evidència silenciosa, una part de la realitat que resta amagada i per tant no s’inclou en els anàlisis. Es dóna més importància a les catràstrofes que es donen que a les que s’eviten. És més forta l’anècdota que l’estadística. Tothom es queda amb els morts de les torres bessones però no amb l’excés de morts a la carrera que va provocar el pànic a volar arrel d’aquest incident.


Un fenòmen connectat amb el biaix de confirmació és la creença en la perseverança. Tenim tendència a no voler canviar opinions que tenim formades. Per això, a voltes, l’excés d’informació no necessàriament millora el coneixement que tenim perquè, de tota la nova informació, triem la que confirma la nostra creença, fins i tot les coses més anecdòtiques i irrellevants, i ignorem la resta d’evidències. 


Taleb es despatxa a gust contra l’economia, a la que descriu com un dels camps més aïllats; és un dels camps que menys cita referències fora del seu camp, el que indica fins a quin punt els efectes d’altres disciplines són ignorats. Diu que la gran majoria d’economistes no són conscients de la seva poca capacitat de predicció i no estan disposats a incorporar en les seves teories informació exterior. És el que ell anomena economia ortodoxa, que ignora el lliure albir de les persones i assumeix que les persones prenen decisions sempre racionals. El comportament humà és de les coses més complexes de predir, i ve determinat per factor irracionals, per exemple, el que es coneix com l’efecte àncora que consisteix en prendre el primer número que ens passa pel cap —probablement basat en una experiència recent completament irrellevant al fet que volem predir— per tal de fer una predicció quan no tenim informació suficient. Novament, aquest concepte el pren els psicòlegs empírics de l’escola heurística i dels biaixos (Kahneman y Tversky). 


Finalment, hi ha una cosa que comenta Taleb (i que està bàsicament inspirada en els treballs de Mandelbrot) que com a científic m’ha cridat molt l’atenció. Fa una crítica molt dura a la distribució de Gauss com a eina per mesurar les incerteses. Hi ha una certa lògica aplastant que mai m’havia plantejat: petites desviacions en l’ajust a una campana de Gauss porten a grans errors en l’estimació de la desviació estàndard i per tant, aquesta darrera és una mala mesura del risc. Aparentment, les distribucions de Mandelbrot són més adequades per descriure fenòmens aleatoris més radicalment diferents de la mitjana.


El llibre està ple d’anècdotes personals, el que ajuda a fer el llibre molt fàcil de llegir, però alhora té parts narcisistes o un xic pedants. Per exemple, les seves batalles amb altres intel·lectuals. Cada dos per tres cita a una estrella del camp (normalment un economista) per a desprestigiar-lo poc després —molt probablement amb raó. També hi ha un concepte interessant, la redundància funcional, que en la seva aplicació a la medicina em fa arrufar una cella. Si diferents òrgans poden realitzar la mateixa acció serem més resistents a un possible cigne negre. A la pràctica, ell proposa sotmetre el cos a situacions variables d’estrés en comptes de reduir l’estrés. La regularitat ens fa dèbils. Proposa fer exercici de manera no regular, alguns dies gens, d’altres molt, passar gana i menjar de més de tant en tant, etc. Aparentment ell ho porta a la pràctica... Aquesta part no li he comprat, em sembla que encara sabem prou poc del cos humà com per donar-li massa credibilitat a aquesta teoria. Per altra banda, ens ofereix la seva fórmula per la borsa: posar la gran majoria del capital en accions de molt poc risc i la resta en accions de risc molt elevat, evitant les accions de risc mitjà.


Tot i alguns incovenients que he descrit en el paràgraf anterior, en general, m’ha agradat molt el llibre d’en Taleb, que qualifico d’excel·lent, a estones fins i tot sublim. És una obra que més enllà d’introduir-te en el món dels cignes negres, et convida a pensar i t’estimula a replantejar-te moltes coses.

dimarts, 22 de desembre del 2020

Manga

 

Tots els que em coneixen saben la meva fascinació per Japó. De fet, després dels llibres de ciència ficció, les novel·les ambientades al Japó són les següents a la meva llista. Ja hi he estat 2 vegades, i amb ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

És per això que com a bon fan nipó, també he llegit molt de manga. És el meu plaer culpable, en la què a temporades deixo la lectura estàndard per buscar-me un bon Manga que em distregui. Anem a posar contexte:

Manga és el còmic japonès, sempre en blanc i negre, que està relacionat a publicacions setmanals/mensuals japoneses. Les revistes cada publicació porten varis capítols dels seus mangas i els que tenen èxit persisteixen, els que no en tenen, desapareixen. Això crea un clima de competitivitat entre mangakes (és com es diuen els que realitzen mangues) que per un costat és beneficiós per l’espectador, però a vegades porten les coses excessivament al límit per atreure al lector.

És per això que abans de recomanar mangues, vull comentar 2 grans defectes que la gran majoria d’autors pequen:

1-      Llargada. Quan un manga té èxit l’aprofiten fins l’extenuació. N’he acabat pocs, ja que un manga bo pot tenir de mitjana 300 capítols. A comentar que el manga més famós del món, One Piece, recentment ha arribat als 1000 capítols. No acabar les històries a vegades és força irritant. Res que actualment no coneguem amb les sèries actuals...

2-      Sexisme: La cultura japonesa segueix tenint una misogínia recalcitrant, en algunes històries ho dissimulen més que en altres, però totes ho tenen. Si no ets capaç d’entendre que és la seva cultura i veure-ho en el seu context, més val que no comencis. És com intentar valorar la pel·lícula de la Blancaneus amb els nostres cànons actuals

Un cop s’accepten aquests 2 esculls, poques històries són tant imaginatives com un bon manga. Els he arribat a disfrutar moltíssim. Vaig a posar uns exemples:

a.       One Piece. El més famós actualment. Una història de Pirates en un mon imaginari on hi ha unes fruites que donen poders a qui se les menja. Hi ha espadatxins, fantasmes, batalles, lladregots... Crec sincerament que es mereix la seva popularita

b.      Fullmetal Alchemist. Història de màgia i alquímia. 2 germans van quedar maleïts per un mal encanteri i busquen treure’s la maledicció de sobre. Una història molt interessant i sobretot... acabada! Té un final molt digne

c.       El Lobo solitario y su cachorro. Un samurai de l’època Edo viatja amb el seu fill de 2-3 anys. No para de trobar aventures alhora que cuida d’un nen molt petit. És un manga força antic i els japonesos el consideren ja un clàssic. A part que... si al protagonista li poses una armadura amb casc, i al nen el pintes de color verd i amb orelles punxegudes potser la història sona més?

d.      Ataque a los titanes. Una història molt complexa amb girs de guió brutals que no hi ha qui s’esperi. Té un punt juego de tronos (per agressivitat, guió inesperat i món fantasiós medieval)

Més que he llegit que calen un esment:

-          Gantz: D’aquelles històries que no es salva ni l’apuntador, un gran guió, però té una misogínia excessiva. Si ets capaç de superar que les dones les tractin com objectes és molt bona

-          Alice in borderland: Una espècie de juegos del hambre japonès. També està molt bé. Recentment n’han tret la sèrie de personatges reals a Netflix

-          Naruto: El 2n manga més famós. Sobre el món ninja. El seu millor punt són els secundaris que donen molt de joc, però vaig ser incapaç d’acabar la història, excessivament llarga

I per acabar, recordar que moltes històries japoneses van començar en manga, tots digníssims: Bola de drac, Dr Slump, Ranma ½, Oliver i Benji (el manga es diu Capità Tsubasa), Mazinguer Z, Capità Harlock, Akira... Però és clar, possiblement la història ja és coneguda.

 

dimecres, 16 de setembre del 2020

La Caída de los gigantes, de Ken Follet

 

Per una vegada no faré una entrada per parlar d’un llibre que he llegit, sinó d’un llibre que he escoltat: Un audiollibre

Sóc oient habitual de podcasts extrets de la ràdio (sóc fan del Basar de les sorpreses i dels Il·lustres execrables, tots 2 del Via Lliure de RAC1) però al arribar l’Agost els programes fan vacances. Vaig pensar en buscar un audiollibre i buscant buscant... a iVoox em vaig trobar gratuït l’Audiollibre de “La caída de los gigantes” de Ken Follet.

M’havia dit que no tornaria a llegir un llibre de Follet, però escoltar-lo... pensava que seria com escoltar una telenovel·la i m'ajudaria a passaria l’estona, així doncs, vaig començar l’audiolectura sense cap tipus de pretensió.

Doncs bé, m’he de menjar les meves paraules amb patates fregides. El que pensava que me’n cansaria al cap d’una hora d’àudio me l’he acabat i amb ganes de més. M’he passat unes 36h escoltant les més de 1000 pàgines que té el llibre. Escoltava anant a treballar, posant rentadores, netejant la casa... Em prestava voluntari a fer les feines de casa així tenia una excusa per seguir escoltant la història!

El llibre no deixa de ser una telenovel·la mantenint els defectes del Follet de sempre: Personatges molt tòpics (pots agafar els personatges del Pilares i posar-los aquí amb un altre nom, molts quadren), trobades molt forçades i impossibles entre personatges, o molts arguments que te’ls veus a venir si coneixes l’autor...tot i que alguna sorpresa inesperada m'he emportat aquest cop.

Aquests defectes queden en un segon pla per la seva magistral capacitat de posar tota la narració en un context històric. I és que no et perds res de la història de la primera guerra mundial: On va passar quelcom important hi ha un dels personatges que ho pateix/escolta/aprofita. Així doncs, et fa sentir a la teva pell la vida pre-guerra, com es va declarar, la guerra a les trinxeres, la revolució Bolxevic, la postguerra... A més és una narració molt crítica amb la societat del moment, on no salva a cap estat (El Regne Unit, país de naixement de Follet també rep unes quantes bufetades) i a més et fa adonar que els errors es repeteixen i moltes actituds d’aquella època es poden veure reflectides a l’actualitat.

En resum, una grata sorpresa recuperar a Follet, li poso un notable. Amb ganes d’escoltar “El invierno del mundo”.