Una obra curta de H.G.Wells, més conegut per novel·les com 'La guerra dels móns', 
'L'illa del Dr. Moreau', 'La màquina del temps' o 'El menjar dels Déus'. Per cert, vaig provar de llegir-me aquesta última però em vaig quedar a mitges i ara no sé on para... Wells és conegut per la capacitat d'avançar-se al seu temps, i donar tot tipus de detalls verosímils sobre la ficció que planteja. Ja m'agradaria que els escriptors contemporanis (no diguem ja els cineastas) fossin tan primmirats a l'hora d'ajustar les seves fantasies al coneixement científic actual. Wells suggereix en aquesta novel·la que la invisibilitat s'aconseguiria canviant l'índex refractiu dels components del cos humà per tal de que aquests reflexin la llum i no la refractin, d'acord amb les lleis físiques actuals. Wells no comenta les conseqüències que la invisibilitat podria tenir en els òrgans humans, a excepció de l'organ més important de tots: l'ull. Admet que la invisibilitat en humans és un pèl absurda perquè la llum no refractaria en el cristal·lí, i els pigments de la retina no podrien absorvir-la i per tant l'home invisible seria cec. No obstant, Wells relaxa el rigor científic de la novel·la, per tal d'atorgar al personatge principal d'una qualitat formidable no pas d'un inconvenient fatal. Curiosament la idea que Wells exposa a la novel·la (publicada l'any 1897) va ser portada a la pràctica pocs anys més tard pel Prof. Werner Spalteholtz. L'any 1911 el Prof. Spalteholtz va crear decolorejar texits animals en salicilat de metil, donant-els-hi una aparença transparent.
La única decepció del llibre és la falta del component sexual. Ignoro si és per l'època, l'educació de Wells, o el pudor, però Wells obvia aquesta possibilitat. Totes les pel·lícules que he vist sobre la possibilitat d'un home invisible exploten aquest fet de manera més o menys afortunada, però és obvi que la invisibilitat seria la qualitat més preuada per un 'voyeur', i això donaria cert joc a la novel·la. Precisament trobo que algunes novel·les (no diguem a pel·lícules!) tendeixen a recórrer al sexe de manera gratuïta, però aquí l'he trobat a faltar. Potser si la novel·la fos més llarga aquesta situació hi hagués tingut cabuda, així com altres situacions on l'home invisible pogués treure més partit de la seva condició, per exemple en un clima més adequat. Em quedo amb la impressió que Wells purament ens exposa els incovenients de la invisibilitat, fent-nos conscients de maledicció que comporta, de com això allunya el personatge de la societat i finalment el transforma en un ésser malvat. Per la resta és un llibre correcte, que entreté i fa rumiar, aconseguint posar-te a la pell del personatge.
'L'illa del Dr. Moreau', 'La màquina del temps' o 'El menjar dels Déus'. Per cert, vaig provar de llegir-me aquesta última però em vaig quedar a mitges i ara no sé on para... Wells és conegut per la capacitat d'avançar-se al seu temps, i donar tot tipus de detalls verosímils sobre la ficció que planteja. Ja m'agradaria que els escriptors contemporanis (no diguem ja els cineastas) fossin tan primmirats a l'hora d'ajustar les seves fantasies al coneixement científic actual. Wells suggereix en aquesta novel·la que la invisibilitat s'aconseguiria canviant l'índex refractiu dels components del cos humà per tal de que aquests reflexin la llum i no la refractin, d'acord amb les lleis físiques actuals. Wells no comenta les conseqüències que la invisibilitat podria tenir en els òrgans humans, a excepció de l'organ més important de tots: l'ull. Admet que la invisibilitat en humans és un pèl absurda perquè la llum no refractaria en el cristal·lí, i els pigments de la retina no podrien absorvir-la i per tant l'home invisible seria cec. No obstant, Wells relaxa el rigor científic de la novel·la, per tal d'atorgar al personatge principal d'una qualitat formidable no pas d'un inconvenient fatal. Curiosament la idea que Wells exposa a la novel·la (publicada l'any 1897) va ser portada a la pràctica pocs anys més tard pel Prof. Werner Spalteholtz. L'any 1911 el Prof. Spalteholtz va crear decolorejar texits animals en salicilat de metil, donant-els-hi una aparença transparent.La única decepció del llibre és la falta del component sexual. Ignoro si és per l'època, l'educació de Wells, o el pudor, però Wells obvia aquesta possibilitat. Totes les pel·lícules que he vist sobre la possibilitat d'un home invisible exploten aquest fet de manera més o menys afortunada, però és obvi que la invisibilitat seria la qualitat més preuada per un 'voyeur', i això donaria cert joc a la novel·la. Precisament trobo que algunes novel·les (no diguem a pel·lícules!) tendeixen a recórrer al sexe de manera gratuïta, però aquí l'he trobat a faltar. Potser si la novel·la fos més llarga aquesta situació hi hagués tingut cabuda, així com altres situacions on l'home invisible pogués treure més partit de la seva condició, per exemple en un clima més adequat. Em quedo amb la impressió que Wells purament ens exposa els incovenients de la invisibilitat, fent-nos conscients de maledicció que comporta, de com això allunya el personatge de la societat i finalment el transforma en un ésser malvat. Per la resta és un llibre correcte, que entreté i fa rumiar, aconseguint posar-te a la pell del personatge.
De Wells, jo he llegit "La guerra dels móns" i estic d'acord amb tu en el tema científic: Com aprofita la ciència del moment per crear una història, en el cas de la guerra dels móns en algun tema actualment sabem que l'espifia però a la contra n'hi han d'altres que segueixen essent vigents (El final per exemple, de fet a la peli actual de Spielberg i Cruise no el modifiquen gens).
ResponEliminaI tornant a les generalitzacions dels clàssics... que potser coneixes gaires obres clàssiques que parlin de sexe? Ni narradors ni sexe en els clàssics! Quina vida més aburrida que tenien en aquella època :P
Si Wells hagués viscut a l'actualitat hi haurien unes escenes de sexe excel·lents!
Sí, tens molta raó que els clàssics no solen tenir cap escena de sexe o similar, i no esperava que fos una escena brutal, però trobo fins i tot ridícul que no en faci menció. Altres clàssics s'atreveixen a mencionar o insinuar, aquí res de res. M'encanta l'estil de Hitchcock en algunes pel·lícules per insinuar sense dir ni mostrar res, més enllà d'una metàfora.
ResponEliminaJejeje estic d'acord amb tu, amb la imaginació desbordant de Wells hagués pogut fer escenes picants molt interessants!
Edu... No em queda clar quina nota final li dones... Correcta? Notable?
ResponEliminaCorrecta. Corregit això i altres coses.
ResponElimina