Emma

Quan era adolescent, amb un bon amic vàrem decidir que cada un es llegiria una d'aquelles novel·les romàntiques de tapa rosa, foto fogosa i títol apassionat que sempre n'estan plenes les estanteries dels grans magatzems. Cada un en llegiria una de diferent i a l'acabar els posaríem en comú. A mi em va tocar "pasión otoñal" de la Candance Camp, elegit per ser la tapa amb la foto més fogosa (he afegit la tapa del llibre al final de la crítica, no té pèrdua). La considero una gran experiència, sobretot quan quedàvem amb l'amic en qüestió i rèiem de les cites que recordàvem dels corresponents llibres. La novel·la en si que recordi no va ser res de l'altre món, (el que esperava d'ella) però en contra del que pensava al principi, quan vaig acabar vaig concloure que poden ser novel·les molt dignes, i que si me'n queia una altra a les mans (mínimament recomanada) no li faria un lleig.

He llegit altres novel·les romàntiques (com la mecànica del cor, exposada no fa massa al blog), però si faig aquest pròleg és per l'autora: Jane Austen. No crec que sigui la pionera de la novel·la romàntica, però està clar que és un dels màxims exponents clàssics, dels quals actualment moltes autores del gènere tenen molts clixés extrets de la seva obra.

Argument: Emma és una noia de 21 anys adinerada, intel·ligent i consentida pel seu pare. Com que està avorrida, fa una amiga nova de menor classe social (la Harriet) i juga a buscar-li un marit perfecte. Per aquest fi manipula a la gent que l'envolta, provocant un seguit d'embolics.

Darrere aquest argument en principi no massa atraient he trobat una novel·la que classifico d'excel·lent. Vaig a exposar els motius:

1- Una gran capacitat d'expressar relacions sentimentals en paper. Pots arribar a tenir una comprensió total d'una relació amb cada matís, la importància d'una paraula ben dita o la d'una de mal dita. L'Emma és un personatge tant intel·ligent que sempre sap la paraula correcta que s'ha de dir per mantenir unes relacions, siguin d'amistat o d'alguna cosa més.

2- L'ambientació: Inicis de segle XIX a un poblet campestre d'Anglaterra, amb uns costums detalladament explicats, les classes socials, la importància (vital!) d'un bon casament per una dona, les festes, els balls... Això és costumbrisme ben explicat. En aquest punt li guanya la partida a Tolstoy (últim costumbrista que he llegit)

3- Un cop entens qui és cada personatge... Enganxa! Romàntic i costumbrista i estava enganxadíssim!! Em vaig llegir 600 pàgines en 2 setmanes! Buscàvem un autor complet? Jane Austen!

4- La trama porta aquell tipus de sorpreses que faràs mitja volta al llibre per buscar si quadra tot plegat (guardant mooolt les distàncies, a l'estil el sexto sentido, que valia la pena tornar a veure la peli per lligar caps)

Per posar alguna cosa negativa, considero que es recrea massa amb el final de la novel·la, quan tot està al sac i ben lligat hi han unes pàgines on t'explica què fan els personatges que no aporta massa a l'obra, però bé, estic parlant d'unes 10 pàgines d'un total de 600...

Curiositat final: Hi ha 2 pel·lícules contemporànies sobre aquest llibre: Emma (1996) amb la Gwyneth Paltrow de protagonista, i Fuera de Onda (1995) una versió en el món actual per adolescents (tot passa en un institut) on la protagonista era l'Alicia Silverstone.

La biblia de barro

Tinc una companya de feina que li agrada molt aquesta autora: Júlia Navarro. Fa temps que me la recomanava i ja anava essent hora de llegir-ne alguna cosa, i és que si a mi em recomanen un llibre difícilment podré estar de llegir-me'l!

Argument: A partir d'unes pistes arqueològiques es creu que es pot trobar enterrada la "biblia de barro"a un poblet de l'Iraq: un gènesi de la bíblia escrita per Abraham, cosa que si és cert canviarà el trascurs de la història. El problema és que es decideix buscar-la 3 mesos abans no esclati la guerra d'Iraq, i que hi ha massa gent interessada en aquesta biblia, i no tothom té bones intencions...

Amb aquestes premises sembla que podríem incorporar la novel·la al gènere "aventures arqueològiques", iniciades amb el mític Indiana Jones, i tornades a posar de moda amb Dan Brown, (per cert, per mi la millor del gènere és Matilde Asensi). Doncs bé, si hom s'espera una novel·la d'aquest tipus acabarà mooolt decepcionat!

El que comença a ser una aventura arqueològica, on incorpora flashbacks de l'època on hauria d'haver viscut Abraham (flashbacks que em semblen prescindibles), acaba essent una intriga en el que predomina l'odi, la corrupció, i la guerra d'irak. L'autora aprofita la novel·la per opinar sobre aquests temes, i ho fa amb gràcia, però tot i això és un llibre que no acaba d'enganxar. Al principi perque hi han molts personatges i costa seguir el fil, i un cop ja el segueixes, l'autora no aconsegueix que t'estimis els personatges, de forma que al final t'és igual qui s'emporti la victòria a la trama.
En resum: li poso un suficient, un llibre molt ben escrit, un xic llarguet i que no acaba d'enganxar

La crisis ninja y otros misterios de la economía actual

Toca economia.

I mira que jo d'economia no hi entenc ni un rave... De fet per això em vaig posar a llegir aquest llibre: Per entendre'n una mica més.

Leopoldo Abadia és un home jubilat benestant amb 38 néts (!) que ha passat aquest últims anys intentant entendre com va començar la crisi, i ara que ja ho ha entès ho explica en conferències, entrevistes, pàgines webs... i en aquest llibre.

La fita més important que aconsegueix és que una persona absolutament nul·la per l'economia com jo, sigui capaç d'entendre el perquè comença la crisi econòmica, com es desenvolupa i com arriba fins a nosaltres. També proposa maneres de com a mínim, no empitjorar-la, perquè ell, com tothom, no té la solució de la crisi...

Prefereixo no ficar-me en crítica de continguts. Només pensar en explicar de què va, em fa venir mal de cap... Però suposo que el que diu és encertat ja que m'he ficat en un parell de forums sobre el tema i sembla que majoritàriament li dónen la raó.

Del que si que parlaré és de la forma: S'ha d'entendre que l'autor no és un novel·lista i que escriu com sap, però tot i això té un to paternalista que potser al principi fa gràcia, però poc a poc va fent ràbia. Si això s'hi suma que el llibre és un xic repetitiu i que la temàtica no és precisament la meva preferida... personalment he acabant odiant el llibre, esperava acabar-lo d'una punyetera vegada. Té nassos la cosa, se m'ha fet llarg un llibre de 200 pàgines!

Es fa difícil de puntuar: Per continguts seria un notable, per forma un molt deficient... Posem-li un sufi

Noble House

"And I know that however much I try, however much I read or listen or ask, I'll never really know very much about Hong Kong Chinese or about Hong Kong. Never.

I'll only ever scratch the surface."

She laughed. "It's the same everywhere."

"Oh no, no it isn't. This's the potpourri of Asia. Take the guy -the one in the third box over- the rotund Chinese. He's a millionaire many times over. His wife's a kleptomaniac so whenever she goes out he has his people follow her secretly and every time she steals something, his fellows pay for it. All the stores know her and him and it's all very civilized -where else in the world would you do that?"

Aquest és un fragment d'una conversa entre la Casey, una de les protagonistes, i en Peter Marlowe, un escriptor que està recollint informació sobre Hong Honk per escriure un llibre de la ciutat (!). Em quedo amb aquesta porció de 'Noble House' (James Clavell, 1981) perquè hi veig una picada d'ullet de Clavell, donant-nos a entendre que la realitat de Hong Honk no es pot resumir en un llibre, ni en un com aquest de 1400 pàgines. Per primer vegada tinc la sensació que Clavell s'ha personificat en un dels seus llibres. Marlowe, tot i no ser protagonista, té intervencions claus en la trama però sempre de manera indirecta. Malauradament he comès l'error d'anar a contrastar el que em temia a la wiki, i he descobert que tinc raó... i que hagués hagut de llegir 'King Rat' abans de 'Noble House'. No dic res més perquè us també us espatllaria part de la possible trama de 'King Rat'.

En el mateix escenari de 'Tai-Pan' Clavell ens descobreix la complexitat de la societat del Hong Honk dels anys 60 a través de la història que envolta els descents dels protagonistes de 'Tai-Pan'. 'Noble House' no és una continuació natural de la darrera, i per tant es pot llegir de manera independent, però és recomanable llegir-la després 'Tai-Pan'. El que no hem de fer és llegir-la abans perquè revel·la massa detalls de la història que allà s'hi explica.

El més sorprenent de la novel·la és que tot i la seva extensió, tota la trama transcorre en poc més d'una setmana. En aquests deu dies suceeixen tot tipus d'aventures a la dotzena de personatges principals que ens descriu Clavell. N'hi ha de tots colors: robatoris, segrestos, tràfic, catàstrofes naturals i financeres, amor i poder. El repte de Clavell és mantenir l'interés del lector en una novel·la tan llarga, i ho aconsegueix en gran mesura però no va acaparar la meva completa atenció i per això no la qualifico d'excel·lent. He de reconèixer que la trama té un gran component finançer que no és del meu interès, i que novel·la em va engaxar a cavall entre Szczecin i Donostia.

Finalment, deixeu-me fer un apunt sobre la saga d'Àsia de Clavell. Estic convençut que no és possible entendre la mentalitat oriental (i els matissos xinesos o japonesos) llegint la saga asiàtica de James Clavell, però després d'haver-ne llegit tres volums ('Shogun', 'Tai-Pan' i 'Noble House') sóc més conscient de la seva particularitat. La saga es composa de:

- Shogun (Japó, 1600)

- Tai Pan (Hong Kong, 1841)

- Gai-Jin (Japó 1862)

- King Rat (Singapore 1945)

- Noble House (Hong Kong, 1963)

- Whirlwind (Iran, 1979)

Cal respectar l'ordre narratiu en la mesura del possible, i no només dins d'un mateix país. A 'Noble House' revelen detalls claus de 'Tai Pan' i també de 'King Rat'. També s'hi esmenten algun detall de 'Shogun' (però no és res més que una picada d'ullet als lectors fidels) i és possible que faci alguna referència intrascendent a 'Gai-Jin'. Shogun és una novel·la excel·lent, amb tocs d'obra mestra. Tai-Pain em va decepcionar i la vaig catalogar de correcta. Amb 'Noble House' he recuperat la meva fe en Clavell, i per això qualifico la novel·la de notable. Segurament és qüestió de temps que torni a caure en la tentació i em llegeixi 'King Rat'; ja la tinc a la meva estanteria.