A mathematician's apology

Godfrey Harold Hardy va ser un famós matemàtic britànic, pare de la desigualtat que porta el seu nom. La desigualtat de Hardy és un resultat important que ha servit per demostrar altres teoremes matemàtics però no és la raó per la qual Hardy és un personatge tan reconegut. Com ell mateix admet, el seu descobriment més important és el geni hindú de les matemàtiques Srinivasa Ramanujan. Apart de poder treballar tête-à-tête amb Ramanujan, a Hardy li va tocar viure en una Europa convulsa, sacsejada per les dues primeres guerres mundials. Va tenir una vida força interessant, essent contínuament estimulat per algunes de les ments més privilegiades de l'època (Russell, Keynes, Ramanujan, Littlewood, Einstein etc.). Per aquest motius, i per la meva fascinació per les matemàtiques, em vaig interessar per 'Apologia d'un matemàtic'. 

L'escritura d'aquest llibre coincideix amb els últims anys de vida de Hardy i la segona guerra mundial. El llibre és un assaig que, com el seu nom indica, prova de justificar la visió d'un matemàtic i fer entendre a les futures generacions com pensa un matemàtic. Hardy es troba a l'ocàs de la seva vida i davant la convicció de que no poder aportar noves idees originals a la matemàtica decideix explicar per què fa el que fa. 

Hi ha molts motius que estimulen als matemàtics a triar aquesta feina (aquí és fàcil extrapolar a tots els científics) com ara la curiositat intel·lectual, l'orgull professional o l'ambició de guanyar més diners o millorar la posició (cal entendre el context de l'època on la ciència era un ofici amb més prestigi i més ben remunerat), però Hardy insisteix --i hi estic bastant d'acord-- que la filantropia no és pràcticament mai un dels motius. Segons Hardy la principal motivació dels matemàtics és deixar una empremta, per petita que sigui amb la noble ambició de voler deixar quelcom permanent. Els reptes que les matemàtiques plantegen són desafiaments purament intel·lectuals, a l'abast d'uns pocs i que es poden dur a terme en poc temps (la vida creativa d'un matemàtic és molt curta) i com a tals són un estimul sense parangó. A més, les fites matemàtiques són gestes que perduren, perquè estan escrites amb un llenguatge universal, que resistirà el pas del temps, al contrari que les llengües que moren o muten constantment.

Com altres matemàtics, Hardy era un personatge interessat també en la filosofia. Tot i no estar dotat de la clarividència d'altres coetanis com Bertrand Russell, fa reflexions molt interessants en aquest llibre. Per exemple, analitza un altre dilema que sovint m'he plantejat: és tota la ciència bona? Hardy planteja que la ciència va més enllà del bé i del mal, i que s'ha d'abraçar tot el coneixement. És obvi que la ciència s'ha emprat per fer el mal (només cal pensar en tota la ciència que hi ha darrera de la guerra) però sóc capaç d'acceptar com a bona tota la ciència i responsabilitzar a l'home, no a la ciència, dels resultats funestos que se'n deriven. Ara bé, vaig una mica més enllà, hem d'acceptar tots els resultats científics independentment de com s'obtenen? Posem, per exemple, els experiments nazis que utilitzaren els presoners de guerra com si es tractés de conills porquins per tal d'establir alguns dels límits de la resistència humana. És ètic utilitzar resultats científics com aquests? Per una banda sembla ridícul obviar dades que poden servir pel progrés de la humanitat i, per d'altra, pot ser una mala lliçó pel futur acceptar com a bons resultats obtinguts d'una manera amoral i aberrant.

El llibre comença com un assaig epistemològic sobre les matemàtiques per acabar essent una autobiografia. Cap al final, fa un petit esment de dos dels seus cèlebres col·laboradors (Ramanujan i Littlewood). Entenc que es degut al inel·ludible context de la segona guerra mundial, però --pel meu gust-- Hardy dedica massa temps a la discussió de la relació entre la guerra i la ciència, entrant en alguns jardins que jo hagués evitat. Era un pacifista declarat i, potser precisament per això, es podia permetre el luxe de fer certes reflexions controvertides. Finalment, li critico la seva falta d'encert sobre la utilitat de les matemàtiques. Té la sort de viure un dels moments d'esplendor de la ciència i presenciar en primera persona el desenvolupament de la mecànica quàntica i la teoria relativista. No obstant, no és capaç de veure l'aplicabilitat de les mateixes... La mecànica quàntica explica el funcionament de molts dispositius electrònics, incloguent els aparells darrera de vàries técniques de diagnosi mèdica o el descobriment de nous fàrmacs. Sense la teoria de la relativitat general no tindríem, entre d'altres, tecnologia GPS. Ho atribueixo a la seva dèria per distingir les matemàtiques pures de les aplicades i la necessitat de justificar les disciplines pures. Per últim vull esmentar que l'edició del llibre que vaig llegir és molt dolenta. Té errors tipogràfics i està mal editada, aconsello buscar-ne una que no sigui la de Stellar Editions.

És un bon llibre per intentar buscar un estímul per estudiar matemàtiques i també com a llibre per reflexionar sobre el paper i la vida dels científics (especialment aquells que treballen en recerca). I, és clar, no cal oblidar que és un assaig. Per aquestes raons, no el recomanaria a tots publics, només a la gent interessada en aquests temes. Li poso un 'correcte'.