L'Horror de Requiem de Marc Pastor

 

Les novel·les d’humor no són el meu fort. Ho vaig intentar amb Terry Pratchet (humor i fantasia, què podia sortir manament?) i ni una rialla. També ho vaig provar amb la “Guia de l’autoestopista galàctic”, i excepte alguna broma concreta, tampoc. També ho he provat amb humor més nostrat amb “Sin noticias de Gurb”, i ni punyetera gràcia. L’única que recordo riure de veritat és amb “Un trabajo muy sucio” de Christopher Moore (i de pas, deixo anar la recomanació)

Veient els meus antecedents, iniciar un llibre que segons el propi autor, és una novel·la d’humor còsmic d’estil monthypythonesc em tirava molt enrere, però si l’autor és Marc Pastor, ho havia d’intentar

De què va: Un tècnic d’autòpsies troba un anell misteriós dins l’estómac d’una noia morta, i buscarà l’origen del misteri junt amb els seus 2 companys de pis. Aquest misteri el portarà a l’adveniment de l’apocalipsi. Si en Mel Brooks hagués novel·lat una pel·lícula sobre els monstres primigenis de Lovecraft, sortiria aquesta novel·la.

La novel·la és un no parar de referències a qualsevol cosa: Pel·lícules, novel·les, musicals, cançons infantils... hi ha humor a cada paràgraf i no té cap inconvenient en trencar la quarta paret constantment, fent-ne sovint ús per autocriticar-se la seva pròpia obra (Per exemple, hi ha un capítol que es titula “Una altra vegada un malson com a recurs narratiu” on explica per segona vegada un somni del protagonista, que servirà per prosseguir amb la història)

Tot això amanit amb una història d’éssers còsmics monstruosos dominadors de mons amb escenes gores, morts violentes, i un comptador de decapitacions.

Ho ha aconseguit, m’ha fet gràcia, i veient els meus antecedents trobo que té molt mèrit. Potser no el poso al nivell de Moore, però s’hi acosta molt. De fet només li trobo 2 detalls negatius que són més culpa meva que de l’autor:

-        - El final que ell tria, tot i que entenc que és el que toca, se’m fa farragòs

-        - Hi ha tantes referències que alguna no l’he pescat i la broma m’ha deixat indiferent. M’ha fet veure que he de llegir més

En resum: Un excel·lent alt.

Per acabar, una cita gore-humorística:

“Una radial travessa el tòrax de xxxx des del darrere escopint estelles del costellam i bocinets de pulmó com projectils de crema catalana. La noia que l’ha empalat amb la serra mecànica està ensangonada de cap a peus, però com que és pèl roja, és un detall que passa desaparcebut”

Tornar a Enganxats

Donat que l'Edu ha decidit retornar al blog, em veig amb l'obligació moral de tornar-hi

Per mi no és fàcil tornar, per 2 grans raons:

1- El meu propòsit al blog: Quan vam començar jo era un lector àvid. Escrivia per aprendre a escriure i potser fer algun dia el meu propi llibre. També em servia per treure'm la vergonya i per veure si això del blog arribava a algun lloc. El temps i la vida m'ha portat a veure que no escriuré mai un llibre (no tinc idees trencadores, no tinc un estil interessant, no tinc la perseverància necessària, i soc molt vergonyòs amb el que escric). I el blog, no ens enganyem Edu, és per nosaltres 2. Ningú més s'ho llegirà. 

2- Actualment llegeixo molt poc i m'he tornar monotemàtic: Porto quasibé 2 anys llegint el mateix autor. Prometo fer una ressenya més endavant, però només en tinc una per fer

Així doncs, com puc aconseguir tornar al blog?

- Per solucionar el problema 1: Canvi d'enfoc. Ja ho vaig posar en una entrada abans de tancar la paradeta el 2022:

Vull intentar canviar l’enfoc dels meus escrits. He decidit que faré servir el blog no només per escriure ressenyes, sinó que a partir dels llibres parlaré de temes que em preocupen com a persona. No serà un canvi molt gran, però si espero que li doni un toc més personal. 

Ja es va veure que amb això no n'hi havia prou, i el factor clau crec que és... que l'Edu participi. Edu, si tu hi ets, jo seguiré.

- Per solucionar el problema 2: Potser hauré de diversificar: Que hagi disminuït la meva lectura, no vol dir que no hagi seguit consumint cultura... la he diversificat en formats pel·lícules, sèries, podcast, videojocs... Potser m'animo a fer una entrada sobre alguna pel·lícula o sèrie concreta. Tinc pensat una entrada sobre videojocs, ja que crec que, com li passa a la novel·la romàntica, se'l considera de consum de masses, però en realitat és un gran creador d'art.

Per començar, la meva següent entrada és una entrada sorpresa: Repassant el que tenia del blog, se'm va quedar una ressenya per penjar feta el gener de 2022!!

Bentornat Enganxats, i per molts anys de seguir-ho fent!

Jane Eyre

 Novel·la clàssica de la literatura anglesa, ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX, escrita per una de les tres germanes Brontë, Charlotte. Les tres germanes van ser escriptores, i potser la més coneguda és Emily, autora de l’arxifamosa Wuthering Heights —que tinc pendent de llegir, però Jane Eyre no queda gaire enrere pel que fa a popularitat i repercussió. A tall d’anècdota, cal dir que les tres germanes van publicar la seva primera —i probablement més rellevant— novel·la el mateix any, 1847, totes sota pseudònims masculins que compartien el mateix cognom, Bell. M’ha sorprès la gran quantitat d’adaptacions audiovisuals que s’han fet de Jane Eyre però només n'he vist una, la minisèrie de la BCC amb Ruth Wilson com a Jane Eyre i m'ha agradat prou. 

Jane Eyre és, sobretot, una novel·la romàntica, però és molt més que això. Fa un retrat precís de l’Anglaterra rural de fa dos-cents anys, però, sobretot, ens mostra l’evolució interior d’una dona de l’època, de fortes conviccions morals, i com les seves decisions determinen la seva vida i la d’aquells que l’envolten. És un exemple clar del que es coneix com a Bildungsroman, és a dir, una novel·la que narra la formació de la personalitat del protagonista a mesura que creix i madura a partir de les experiències viscudes.

La novel·la ens presenta Jane Eyre, una nena òrfena acollida pels seus parents en una família de classe mitjana-alta. En aquesta llar és repudiada i menystinguda per la mestressa de la casa, la senyora Reed, i pels seus tres fills, fins que és enviada a una institució per a orfes, Lowood, on Jane acaba de forjar el seu caràcter independent i adquireix la formació necessària per esdevenir institutriu. Se’ns presenta Jane com una persona d’aparença física fràgil i no especialment agraciada, amb una actitud aparentment tímida, reservada i introspectiva; però a través de la seva veu interior, Brontë ens revela una personalitat intensa i vital, que lluita constantment per trobar el seu lloc al món.

La curiositat innata de Jane i les seves ànsies de veure món la porten fins a Thornfield Hall, la propietat dels Rochester, on es desenvolupa bona part de la novel·la. És un llibre que, òbviament, cal llegir tenint en compte la moral i els costums de l’època, però que conté molts passatges que resisteixen molt bé el pas del temps i amb els quals el lector encara pot identificar-se. Es tracta d’una novel·la complexa, que va molt més enllà d’explicar una simple història romàntica, amb una prosa molt treballada que permet a Brontë oferir-nos imatges vives i detallades dels paisatges de l’Anglaterra rural. Alhora, aquesta prosa i l’ús freqüent de metàfores religioses o mitològiques contribueixen a construir personatges profunds i situacions psicològicament molt riques. Diria que aquesta és una de les diferències més evidents entre Jane Austen i Charlotte Brontë. Totes dues són capaces de presentar històries molt atractives, amb personatges rics i plens de matisos; però, si comparem Pride and Prejudice amb Jane Eyre, trobo que Brontë assoleix un grau de profunditat psicològica i descriptiva més gran que Austen.

M’agrada llegir els llibres en versió original, i aquest és un dels pocs que he hagut de llegir amb un diccionari a prop, si no volia perdre’m sobretot les descripcions de vestits o de paisatges que Brontë desplega amb tant de detall.

Per posar-hi alguna pega, es podria dir que algun gir argumental deus ex machina —cap al final del llibre— i un cert excés moralista poden grinyolar una mica; però això és, potser, ser massa exquisit davant d’una novel·la excel·lent, que he gaudit de principi a fi.

Reditus (II): Assaig

 Exposo aquí un recull dels llibres d'assaig que he llegit els últims anys i dels que no n'he pujat ressenyes al blog.

• Chaos, James Gleick (1987). Llibre de divulgació sobre el desenvolupament de la teoria del caos a mitjan segle passat. La teoria del caos és una aportació fonamental, comparable en importància a la mecànica quàntica o a la teoria de la relativitat. Ja havia llegit dos altres llibres de Gleick: Genius (sobre la vida de Feynman) i Isaac Newton. El primer és un llibre excel·lent, probablement millor que les “autobiografies” de Feynman —o, com a mínim, un complement imprescindible—, mentre que la ressenya de Newton la podeu trobar aquí al blog. Per a mi, Chaos és amb diferència el millor dels tres: un llibre que, en el context pioner en què va ser escrit, frega l’obra mestra. Sens dubte, la magnum opus de Gleick. Arran d’aquesta lectura vaig acabar aprofundint més en la teoria del caos, veient diversos vídeos a YouTube i, fins i tot, a petició d’un amic, vaig fer una xerrada divulgativa en format tertúlia per a una vintena de persones.

• Caesar’s Last Breath, Sam Kean. Llibre de divulgació sobre la química de l’aire. Potser és el llibre de divulgació rigorós —però alhora divertidament irreverent— més assequible per al gran públic que he llegit.

• Quantum Theory: The Theoretical Minimum, Leonard Susskind. Excel·lent llibre de text amb una clara voluntat divulgativa, però llibre científic al capdavall. Hi exposa les bases de la mecànica quàntica amb una matemàtica simplificada però correcta. Molt recomanable si us interessa el tema.

• Classical Mechanics: The Theoretical Minimum, Leonard Susskind. L’equivalent de l’anterior, però centrat en les bases de la mecànica clàssica. L’interès especial d’aquest llibre, per a aquells que vam ser escolaritzats en física a partir dels anys noranta, és que presenta la formulació hamiltoniana i lagrangiana, en contrast amb l’enfocament estrictament newtonià amb què molts vam aprendre la matèria. Tot i ser formalment equivalents, els enfocaments són conceptualment molt diferents, i sense la mecànica hamiltoniana és pràcticament impossible entendre bé la mecànica quàntica. Molt recomanable.

• Physics and Philosophy: The Revolution of Modern Science, Werner Heisenberg (1958). Llibre sobre la filosofia de la mecànica quàntica escrit per un dels seus fundadors. Tot i ser divulgatiu i d’estil força planer, no ens enganyem: és un llibre per a lectors especialitzats. Cal que us interessin tant l’epistemologia com la mecànica quàntica.

• Never Split the Difference, Chris Voss. Llibre sobre negociació escrit per un exnegociador d’hostatges de l’FBI, que actualment treballa com a assessor per a empreses. Hi ha la voluntat de racionalitzar el procés de negociació i se’n poden extreure algunes idees útils, però no deixa de formar part d’aquella muntanya de llibres d’autoajuda d’aeroport, la gran majoria dels quals es podrien cremar en una pila.

• How to Avoid a Climate Disaster, Bill Gates. Bon llibre de divulgació sobre el canvi climàtic, amb una perspectiva més enginyeril que no pas estrictament científica, però que val la pena llegir i del qual es poden extreure aprenentatges interessants.

• A Short History of Nearly Everything, Bill Bryson. No el vaig poder acabar i això que en tenia llegit més de la meitat. Intenta ser una recopilació mínima de la història de varis camps científics. Sé que és un bestseller i té bones crítiques, però no ha estat gens del meu grat. Allò que sabia ho trobava molt superficial, i d'altres parts (sobretot la de geologia) m'han avorrit considerablement. 

Reditus (I): Narrativa

Després de quatre anys sense escriure al blog, m’han vingut ganes de reprendre’l. En aquest temps he llegit moltes coses i, tot i que no les podré ressenyar totes —n’he oblidat prou detalls com perquè en sortís un comentari pobre—, en aquest post faré un resum d’algunes de les lectures més rellevants.

• La muntanya màgica, Thomas Mann (1929). Una obra mestra. No la situaria al mateix nivell que Proust, però és clarament un dels millors llibres que he llegit mai. Com passa amb Proust, no és una lectura per a tots els públics ni per a tots els moments. Si trobo el moment, en faré una ressenya específica... 

• El hombre que amaba a los perros, Leonardo Padura. Un llibre excel·lent, i la novel·la que més m’ha agradat de Padura. Relata la història de Ramon Mercader i l’assassinat de Trotski. Ho té tot: una trama coneguda —amb la qual l’autor juga conscientment— però fascinant i plena de matisos.

• La novela de mi vida, Leonardo Padura. Un altre gran llibre de Padura. Crec que, literàriament, és millor que El hombre que amaba a los perros, tot i que a mi m’ha resultat menys atractiu. La novel·la ressegueix la vida del poeta Heredia i, alhora, ofereix un recorregut per la Cuba del moment en què es gesta el moviment per deixar de ser colònia espanyola, després de la caiguda de diverses colònies americanes. Probablement per això és el llibre preferit de Padura entre molts cubans amb qui he parlat. En l’exili d’Heredia i el seu retorn a Cuba, l’autor descriu magistralment el sentiment de pàtria, i hi veig paral·lelismes constants amb la diàspora cubana actual.

• Caesar i The October Horse, Colleen McCullough. Novel·les de notable alt, com gairebé tot el que he llegit d’aquesta autora australiana, coneguda per la seva saga ambientada a la Roma antiga. Tinc pendent Mark Antony and Cleopatra, però després de més de dues mil pàgines sobre Roma, em prendré un descans.

• The Adventures of Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle. M’ha agradat, però tot i la fascinació que sentia pel personatge de petit, no crec que la novel·la sigui res de l’altre món. Bona part de l’interès rau en el personatge —explotat fins a la sacietat—; el llibre, pròpiament dit, és correcte.

• The Pearl, John Steinbeck. Una novel·la curta correcta, però molt lluny del nivell de The Grapes of Wrath.

• Lord of the Flies, William Golding. Un clàssic de la literatura anglesa. La prosa no és especialment exquisida, però la història és colpidora i carregada de contingut sociològic. L’anàlisi psicològica dels personatges i, sobretot, de la societat que construeix un grup de nens aïllats en una illa durant dos mesos és molt enriquidora.

• Amerigo Vespucci, Stefan Zweig. Novel·la curta i correcta, una més d’aquest prolífic autor austríac.

• The Spy Who Came in from the Cold, John le Carré. No recordo exactament el context; crec que la vaig comprar en una oferta 2x1 en un aeroport. Volia llegir una altra novel·la, però per aprofitar l’oferta vaig optar per Le Carré —una de les seves obres més conegudes, segons sembla. M’ha agradat, però no és una lectura que diria que m’hagi canviat la vida. És un Grisham, un Forsyth.

Altres lectures que recordo d’aquest període:

• Pride and Prejudice, Jane Austen. Un clàssic que ha estat versionat fins la sacietat. Excel·lent. Tinc pendent comparar-lo amb les novel·les de les germanes Brönte.

• L’estrany, Albert Camus. Correcta.

• Zumalacárregui, Benito Pérez Galdós (Episodios nacionales, núm. 21). Correcta.

• The Vegetarian, Han Kang. Notable.

• El fill de l’italià, Rafel Nadal. Entretinguda.