Caín

"La historia de los hombres es la historia de sus desencuentros con dios, ni él nos entiende a nosotros ni nosotros le entendemos a él". 

Em vaig acabar 'To kill a mocking bird' estant a Quito i necessitava quelcom per llegir. En un mercat de segona mà vaig veure força llibres de Saramago i, d'entre els que em van recomanar, vaig optar per un de petit (no tenia espai a la motxilla); em vaig enduir Caín. Ha estat una lectura ràpida i amena, entretinguda però molt distant de la genialitat d'altres llibres del mateix l'autor. Caín ofereix una revisió d'alguns dels temes principals del gènesi, passats pel ribot del sarcasme. Hi ha qui diria que Saramago merament en fa un anàlisi racional però, a estones, s'hi recrea, aconseguint arrancar-te una rialla. El primogènit d'Adam i Eva és el vehicle que utilitza per saltar de manera bastant gratuïta entre els diferents passatges de l'antic testament, examinant, entre d'altres, el jardí de l'Edèn, la torre de Babel, Job, o el diluvi universal. Caín pot ofendre a integristes cristians. És un llibre recomanable per algú que busqui passar una estona entretinguda revisant la inversemblança d'alguns fets bíblics. Qualifico el llibre de correcte.

La tierra fragmentada de N.K Jemisin

"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable

Las Encantadas

Las Encatadas és el segon llibre que volia llegir abans d'anar de vacances a les Galápagos. Intentava buscar una lectura de les illes que impliqués Darwin i fos prou entretinguda. Diguem que ha complert dos dels tres propòsits: part està escrita per Darwin i definitivament he llegit coses interessants de les illes. No obstant, és quelcom ben diferent del que esperava. És un compendi de cinc petits llibres, de característiques ben diferents, i no es tracta pas d'una novel·la. La part de Darwin, el segon llibre, és una mena de diari de la visita a les illes, on hi explica el que es va trobant a cada illa; sobretot, tortugues. Es veu com a en Charles li agrada provar tot tipus d'experiències i fa una descripció ben detallada d'aquests rèptils, indicant conducta, alimentació, mides i formes de la closca, i se'n mostra ben sorprès i admirat tant de les espècies marines com de les terrestres. Això no treu que, després, decideixi tastar-les i faci una altra descripció també detallada del gust, textura i les maneres de preparar-les... Pel que es veu, una dieta a base de tortuga i iguana és el que es portava per aquelles latituds fa no tants anys. I la veritat és que la vegetació i el terreny de les Galápagos no donen moltes més possibilitats d'obtenir nutrients.  

La part més llarga és la que dóna nom al llibre, 'Las Encantadas', i està escrita per Herman Melville, l'autor de Moby Dick. Contrasta amb el diari de Darwin, oferint una visió ben diferent de les Galápagos. En un dels seus viatges, Melville va passar un temps a les illes, on hi va trobar un de les seves fonts d'inspiració per escriure Moby Dick; en aquella època molt baleners descansaven o passaven uns dies per les Galápagos i les anècdotes que li explicaven van ajudar a idear la història entre el capità Ahab i Moby Dick. El tercer llibre és alhora un compendi d'històries curtes sobre les illes de l'arxipèlag que Melville va anar publicant per entregues. És potser la part del llibre que té més interés literari i, a la vegada, que m'ha resultat més interessant per conèixer històries de les illes de Santa Cruz, Floreana i Santa Fe. M'he quedat amb ganes de llegir més coses de Melville, així que si algun dia se'm posa a tir Moby Dick... 

Els altres tres llibres són d'autors contemporanis. El primer és en el fons una descripció de tot el llibre, el segon una introducció a l'obra de Melville i el darrer una extranya barreja de prosa i poesia. La veritat és no és un llibre que recomanaria, hi trobat coses interessants i prou. La puntuo com a suficient.

.

Atrapem a l'Eduard

El setembre passat vaig decidir reobrir el Blog amb un èxit inicial nefast. Afortunadament, amb el pas dels mesos l’Edu hi va trobar el seu racó… i ha arribat un moment en què m'està fent quedar fatal. Això no pot ser! És per això que faré un post explicant les meves últimes lectures. La idea inicial era fer un post per cada llibre, però el temps passa i la memòria defuig per tant, en faré un per tots

Del setembre al març he llegit:

-          - La Trilogia de los 3 cuerpos, de Cixin Liu. Trilogia Sci-fi d’autor xinès que a partir d’una trama incorpora moltes teories científiques a la història que poc a poc va complicant la novel·la. El llibre comença (passada una introducció de caire històric xinès molt interessant) en què molts científics del món es suïciden de forma inexplicable, però això és la punta de l’iceberg... No vull explicar de què va en realitat perque espatlla el llibre. Vaig trobar les teories interessantíssimes junt amb una trama currada que m’ho van fer passar d’allò més bé. Per altra banda arriba un punt en què se li’n va molt l'olla i possiblement un físic se’n rigui de totes aquestes teories… Podríem dir que has d’entrar al joc de l’autor, i si hi entres el disfrutes molt. Jo hi vaig entrar, li poso un excel·lent.

 

       

        - Blade Runner de Phillip K. Dick (el llibre oficialment es diu “Sueñan los androides en ovejas eléctricas?”): Acabava de revisionar la pel·lícula i em va picar la curiositat. A partir del matiex món de la pel·lícula explica una història molt diferent, aportant temes nous i deixant-ne de banda d’altres. Em va distreure i m'ho vaig passar bé, però no em passarà a la posteritat, de fet noto que el començo a oblidar... Li poso un Bé

         - La chica del tren (de Paula Hawkins): En aquest cas he estat molt mainstream perque l’he llegit per ser un llibre que estava de moda. Volia saber què atreia d'aquest llibre a la gent (n’han fet una pel·lícula que no he vist). Si llegeixes la contraportada, el llibre et vol vendre que va d’una noia que sempre fa el mateix trajecte de tren i que per aquesta raó s’assabenta d’un segrest en què ella ha vist coses sospitoses des del tren... Doncs no va d’això. Un altre cas de publicitat enganyosa (em remeto al meu post de fa anys sobre “el nombre del viento” llibre boníssim però que la publicitat enganyosa em va espatllar). El llibre va d’una alcohòlica depressiva que sempre fa el mateix trajecte de tren i que es veu involucrada en un segrest d’una forma que ella no recorda per estar beguda. El tren és un atrezzo que tot i que surt molt, no té una especial rellevància a la trama.

El llibre està bé. Com més entres a la història entens més a la protagonista (que al principi jo odiava, i quan un protagonista no t’agrada et fa el llibre feixuc) acabant essent un llibre sobre feminisme ben explicat. És cert que el final me l’esperava un xic... però en general considero que la fama se la mereix. Li dono un Notable.

 I a partir del març? Estic llegint una trilogia, que quasibé ja tinc acabada. Pròximament parlaré de la trilogia de "La tierra fragmentada" de N.K.Jemisin

Tres hombres a bordo del Beagle

Sant Jordi és la meva festivitat catalana preferida. No necessito moltes excuses per deixar-me caure per una llibreria i estar-m’hi una hora donant voltes per les prestatgeries, buscant idees per una nova lectura o simplement recordant aquells llibres que tinc pendents de llegir o que he llegit al llarg dels anys. No obstant, reconec que St. Jordi em dóna l’excusa perfecte per comprar-me un llibre i passar-me una tarda passejant per les parades. Aquest any vaig tenir la sort de poder fer-ho per Girona, i després d’haver recorregut parades i botigues no em vaig poder resistir a passar per la botiga de llibres de segona mà del carrer Ballesteries (Book Store). Hi ha quelcom d’aquest tipus de botigues que té un atractiu irresistible, que va més enllà del que sento quan recorro una llibreria o una parada de llibres. Les llibreries fan olor a llibre nou: aquella essència que és una barreja de cola adhesiva, del recobriment protector que li dóna brillantor a les pàgines dels llibres de text, d’aigua oxigenada, que s’usa per blanquejar el paper. És una olor que em recorda el dia que els meus pares em compraven els llibres de text del curs escolar, i és la olor que acompanyava les primeres setmanes d’escola i, més darrerament, la relaciono amb el moment en que m’arriba un llibre de text de feina. En canvi, una botiga de llibres de segona mà té una olor molt diferent, sobretot si té llibres prou vells fets encara amb paper provinent de la fusta. Aquests tenen un aroma comú: fan olor a vainilla, a atmetlla, a una suor suau, agradable. Aquest olor es barreja amb moltes altres olors més subtils, olors que han deixat lectors quan giraven les seves pàgines, es prenien un cafè, o vessaven una gota de te en un pàgina, de manera que cada llibre acaba tenint una olor particular. Aquestes olors m’evoquen un cert romanticisme cada cop que entro en una botiga de llibres de segona mà i recorro les prestatgeries atent, conscient de que entre tots aquells llibres potser s’amaga una petita joia, una edició antiga d’un llibre clàssic, un llibre oblidat que sempre he volgut llegir, o un d’aquells llibres que ja no s’editen i no podria descobrir en els catàlegs de les llibreries online o, menys encara, en les llibreries que constantment renoven el seu gènere.

Aquest cop buscava llibres relacionats amb les illes Galàpagos; em feia gràcia llegir sobre elles abans d’anar-hi aquest estiu de vacances. Donat que aquestes illes estan inevitablement lligades a la figura de Charles Darwin, em vaig plantejar llegir ‘L’evolució de les espècies’ però em va fer molta mandra llegir pàgines i pàgines científiques sobre la fauna i flora de les illes. En un racó de Book Store vaig trobar un llibre que va cridar la meva atenció: “Tres hombres a bordo del Beagle”, de Richard Lee Marks. El Beagle és el vaixell que va dur Darwin per varis racons del món durant cinc anys i, que per tant, podia contenir l’estada de Darwin a les Galàpagos. Bingo! Doncs bé, fa uns dies que me’l vaig acabar un pèl decepcionat perquè les Galàpagos no ocupen ni una frase sencera de tot el llibre. El llibre tracta de la part del viatge de Darwin a la terra del foc, i el protagonista és el capità del vaixell, Fitzroy. No es tracta d’una novel·la de ficció, sinó més aviat d’un relat historic elaborat a partir de vàries fonts com són la biografia d’en Darwin, el diari de Fitzroy i la premsa científica de l’època. El llibre gira al voltant de la vida de Fitzroy, la seva relació amb un Darwin jove, encara desconegut, i un índigena de la tribu dels iagans, Jemmy Button, a qui es porta a Anglaterra amb la missió d’educar-lo i evangelitzar-lo. El llibre retrata amb detall la personalitat de Fitzroy, el caràcter de les exploracions que fa a la terra del foc, i la interacció entre les tribus d’aquesta zona i els missioners anglesos. També posa èmfasi en el canvi de la societat anglesa de l’època, molt influïda pel caràcter religiós de la reina i l’aristocràcia. Darwin és un actor secundari de la trama però Lee Marks decideix posar-hi part de la vida i obra científica del pare de la teoria de l’evolució, probablement com a esquer pels lectors. Hi ha doncs, mencions a la recepció de la teoria de l’evolució a Anglaterra, la reacció del propi Fitzroy i la comunitat científica; per bé que se’n troben de més completes a internet (recomano un article de l’últim número de Scientific American, maig 2019). Com a llibre de contingut històric està bé, però no es tracta d'una novel·la de ficció històrica (ni pretén ser-ho). La qualifico de correcta si bé no té massa interés literari.

A mathematician's apology

Godfrey Harold Hardy va ser un famós matemàtic britànic, pare de la desigualtat que porta el seu nom. La desigualtat de Hardy és un resultat important que ha servit per demostrar altres teoremes matemàtics però no és la raó per la qual Hardy és un personatge tan reconegut. Com ell mateix admet, el seu descobriment més important és el geni hindú de les matemàtiques Srinivasa Ramanujan. Apart de poder treballar tête-à-tête amb Ramanujan, a Hardy li va tocar viure en una Europa convulsa, sacsejada per les dues primeres guerres mundials. Va tenir una vida força interessant, essent contínuament estimulat per algunes de les ments més privilegiades de l'època (Russell, Keynes, Ramanujan, Littlewood, Einstein etc.). Per aquest motius, i per la meva fascinació per les matemàtiques, em vaig interessar per 'Apologia d'un matemàtic'. 

L'escritura d'aquest llibre coincideix amb els últims anys de vida de Hardy i la segona guerra mundial. El llibre és un assaig que, com el seu nom indica, prova de justificar la visió d'un matemàtic i fer entendre a les futures generacions com pensa un matemàtic. Hardy es troba a l'ocàs de la seva vida i davant la convicció de que no poder aportar noves idees originals a la matemàtica decideix explicar per què fa el que fa. 

Hi ha molts motius que estimulen als matemàtics a triar aquesta feina (aquí és fàcil extrapolar a tots els científics) com ara la curiositat intel·lectual, l'orgull professional o l'ambició de guanyar més diners o millorar la posició (cal entendre el context de l'època on la ciència era un ofici amb més prestigi i més ben remunerat), però Hardy insisteix --i hi estic bastant d'acord-- que la filantropia no és pràcticament mai un dels motius. Segons Hardy la principal motivació dels matemàtics és deixar una empremta, per petita que sigui amb la noble ambició de voler deixar quelcom permanent. Els reptes que les matemàtiques plantegen són desafiaments purament intel·lectuals, a l'abast d'uns pocs i que es poden dur a terme en poc temps (la vida creativa d'un matemàtic és molt curta) i com a tals són un estimul sense parangó. A més, les fites matemàtiques són gestes que perduren, perquè estan escrites amb un llenguatge universal, que resistirà el pas del temps, al contrari que les llengües que moren o muten constantment.

Com altres matemàtics, Hardy era un personatge interessat també en la filosofia. Tot i no estar dotat de la clarividència d'altres coetanis com Bertrand Russell, fa reflexions molt interessants en aquest llibre. Per exemple, analitza un altre dilema que sovint m'he plantejat: és tota la ciència bona? Hardy planteja que la ciència va més enllà del bé i del mal, i que s'ha d'abraçar tot el coneixement. És obvi que la ciència s'ha emprat per fer el mal (només cal pensar en tota la ciència que hi ha darrera de la guerra) però sóc capaç d'acceptar com a bona tota la ciència i responsabilitzar a l'home, no a la ciència, dels resultats funestos que se'n deriven. Ara bé, vaig una mica més enllà, hem d'acceptar tots els resultats científics independentment de com s'obtenen? Posem, per exemple, els experiments nazis que utilitzaren els presoners de guerra com si es tractés de conills porquins per tal d'establir alguns dels límits de la resistència humana. És ètic utilitzar resultats científics com aquests? Per una banda sembla ridícul obviar dades que poden servir pel progrés de la humanitat i, per d'altra, pot ser una mala lliçó pel futur acceptar com a bons resultats obtinguts d'una manera amoral i aberrant.

El llibre comença com un assaig epistemològic sobre les matemàtiques per acabar essent una autobiografia. Cap al final, fa un petit esment de dos dels seus cèlebres col·laboradors (Ramanujan i Littlewood). Entenc que es degut al inel·ludible context de la segona guerra mundial, però --pel meu gust-- Hardy dedica massa temps a la discussió de la relació entre la guerra i la ciència, entrant en alguns jardins que jo hagués evitat. Era un pacifista declarat i, potser precisament per això, es podia permetre el luxe de fer certes reflexions controvertides. Finalment, li critico la seva falta d'encert sobre la utilitat de les matemàtiques. Té la sort de viure un dels moments d'esplendor de la ciència i presenciar en primera persona el desenvolupament de la mecànica quàntica i la teoria relativista. No obstant, no és capaç de veure l'aplicabilitat de les mateixes... La mecànica quàntica explica el funcionament de molts dispositius electrònics, incloguent els aparells darrera de vàries técniques de diagnosi mèdica o el descobriment de nous fàrmacs. Sense la teoria de la relativitat general no tindríem, entre d'altres, tecnologia GPS. Ho atribueixo a la seva dèria per distingir les matemàtiques pures de les aplicades i la necessitat de justificar les disciplines pures. Per últim vull esmentar que l'edició del llibre que vaig llegir és molt dolenta. Té errors tipogràfics i està mal editada, aconsello buscar-ne una que no sigui la de Stellar Editions.

És un bon llibre per intentar buscar un estímul per estudiar matemàtiques i també com a llibre per reflexionar sobre el paper i la vida dels científics (especialment aquells que treballen en recerca). I, és clar, no cal oblidar que és un assaig. Per aquestes raons, no el recomanaria a tots publics, només a la gent interessada en aquests temes. Li poso un 'correcte'.

1984

War is peace. Freedom is slavery. Ignorance is strength. Les tres consignes de la Ingsoc (English socialism) que governa Oceania, un de les tres parts en les que consisteix el món distòpic que imagina George Orwell l'any 1984. El partit controla la població a partir dels ministeris de la veritat, de la pau, de l'abundància i de l'amor, sota l'atenta mirada del gran germà (big brother). Vaig comprar aquest llibre l'estiu passat a un aeroport de Canadà aprofitant una oferta de dos per un (el que m'interessa és un llibre de ciències que no ve al cas) i no estava massa segur de que me'l llegís mai. És una lectura que recomano. El llibre és una crítica directa al comunisme de l'època (el llibre es va escriure a les acaballes de la segona guerra mundial) com ja ho era la satírica 'Animal Farm' del mateix autor. No obstant, és a la vegada una crítica a tots els règims totalitaristes i no cal donar-hi massa voltes per descobrir-hi conductes perfectament reconeixibles en la societat actual. En aquest sentit, i col·locada en el context on va ser escrita, la novel·la és una obra mestra. En el sentit narratiu, la novel·la podria aspirar a més. Els personatges, a estones, se'm fan un pèl simples, poc treballats. Donat el context de la història, és possible que, en part, sigui intencionat i l'autor vulgui que els personatges no donin més de sí. Tot i l'esforç que l'autor fa per imaginar i donar coherència a la distòpia que ens presenta (donant-nos fins i tot una explicació detallada del Newspeak, l'idioma que es vol imposar a Oceania, en l'apèndix del llibre) jo hagués volgut encara més context del món que ens planteja. Li reconec, però, que la tercera part del llibre està molt ben treballada, s'hi hagués pogut recrear encara més però troba un final que em convenç i m'agrada. En definitiva, crec que es tracta d'una obra mestra tot i que no la puc posar a l'alçada d'altres llibres d'aquest calat.

Actualització (11/06/2019): He trobat un article interessant que comenta una novel·la que fa poc que ha sortit i tracta sobre la biografia de Orwell i els seus últims dies escrivint 1984: 'The Ministry of Truth" de Dorian Lynskey. L'article no perd la oportunitat de comentar la novel·la i la interpretació que se'n pot fer actualment. Com no pot ser d'una altra manera, Trump rep de valent. Us deixo aquí l'enllaç:

https://www.theatlantic.com/magazine/archive/2019/07/1984-george-orwell/590638/