Ética para Amador

Arrel d’un article que el seu fill va publicar a eldiario.es, em vaig enrecordar d’aquest llibre i vaig tenir ganar de llegir-lo, perquè em motiven els temes filosòfics i perquè sempre està bé conèixer els autors propers. Poques vegades he tingut una sensació tan clara de que m’havia equivocat. És un llibre per adolescents però només per adolescents, m’atreviria a dir. Hi ha llibres per adolescents que poden llegir els adults i treure’n coses. És, no obstant, difícil treure massa res d’aquest llibre si comptes amb uns quants anys a l’esquena i has llegit altres llibres que conviden a pensar. Apart, el llibre té 20 anys i es nota una mica. Com diu Fernando Savater a l’epíleg, no és que la ètica hagi canviat massa en els darrers anys, però la societat sí que ho ha fet. Li poso un suficient però essent conscient que no sóc jo qui hauria de jutjar o puntuar aquest llibre sinó algú que formi part del públic al que estava destinat.

Homo Deus

“Si Marx volviera hoy a la vida, probablemente urgiría a los pocos discípulos que le quedan a que dedicasen menos tiempo a leer ‘El Capital’ y más tiempo a estudiar internet y el genoma humano.” 

“El vaticano era lo más cercano a Silicon Valley que tenía la Europa del siglo XII.” 

L’any passat vaig llegir Sàpiens, la primera novel·la que llegia de Yuval Noah Harari, historiador i escriptor israelià. Sàpiens és un best-seller que fa un anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. És un llibre d’assaig excel·lent, que convida a la reflexió constant però que està escrit de manera molt amena i no demana que el lector tingui nocions de cap mena per poder seguir les explicacions que s’hi donen. Homo Deus està fet de la mateixa pasta; també es tracta d’un llibre d’assaig fàcil de llegir i es serveix d’algun dels conceptes de Sàpiens (tot i que no cal haver-lo llegit). Per exemple, la societat dels caçadors-recolectors i el seu estil de vida, s’analitza a ambdues novel·les per il·lustrar el poder de relacions humanes, el paper de l’agricultura en el creixement de la població o la importància de la ficció. Si Sàpiens intenta explicar com hem arribat a aquest moment de la humanitat, Homo Deus pretén explicar-nos a on podrem arribar des d’aquí. Amb aquest propòsit fa una bona repassada històrica i un anàlisi prou profund dels canvis que hi ha hagut els últims anys (la primera edició de la novel·la és de 2016) amb l’objectiu de fer-ho servir com a guia per extrapolar on serem d’aquí uns anys. Curiosament, he llegit aquest llibre alhora que estava llegint la triologia de ciència ficció ‘El problema de los tres cuerpos’ (Liu) i la simbiosi ha estat perfecta. Diguem que durant aquestes setmanes de confinament jo també m’he estat plantejant el futur de la humanitat a partir d’aquestes dues obres. De la mateixa manera que Sàpiens, Homo Deus és un gran llibre de divulgació, que cobreix (de manera més aviat superficial) temes tan diversos com els avenços científics i tecnològics i com aquests poleixen l’estructura de la societat, l’estudi del comportament humà, la presa de decisions i els posa a l’abast de qualsevol lector. És com una mena de trampolí per interessar-se per aquests temes i atrevir-se amb llibres més específics. El llibre usa molta metafora i s’atreveix a fer frases tan provocadores com les que he deixat adalt.  Em resisteixo a catalogar-lo d’obra mestra, però s’hi apropa molt. He guadit cadascuna de les pàgina del llibre i ja tinc ganes de llegir el tercer llibre que ha escrit Harari, ‘21 lecciones para el siglo XXI’. Potser el deixaré pel 2021, perquè després d’aquest llibre m’han entrat ganes de llegir obres com The Black Swan (Taleb) o rellegir Think fast and Slow (Kahneman). He llegit Homo Deus en castellà (l’original és en hebreu) i he trobat alguna errata, però res greu. 

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

Els Àngels em miren - Marc Pastor

El que he arribat a tardar a penjar aquest post! Marc Pastor no ha decebut. Novel·la negra, coral, amb un xic de gore i fantasia, però amb un defecte que no em deixa que sigui la millor de totes.

De què va: Troben a 2 noies joves assassinades a una casa del barri de Sant Andreu. No tenen res en comú, excepte el mateix tatuatge d’unes ales a la nuca. Els mossos d’esquadra investigaran el cas, amb el comissari Abraham Corvo com a protagonista: un home que porta dins seu un dimoni que el tortura, però alhora l’ajuda en alguns aspectes. Tota la trama amenitzada dins un context d’una República Catalana independent acabada de formar.

Per mi el millor del llibre és conèixer el funcionament del cos dels Mossos d’Esquadra des de dins, ensenyant que en contra del que et fan pensar la majoria de les novel·les negres, mai és un sol detectiu qui ho descobreix tot, sinó que necessita d’un grup coral de persones que participen per arribar a trobar l’assassí. Així doncs, tenim una gran diversitat de policies a l’obra que obliguen a tenir un glossari de personatges al final del llibre per tal de no perdre’s. Aquest fet se'm va fer gens pesat ans al contrari, per mi li donava verosimilitud a la història.

Té un apartat fantàstic (present en el dimoni del protagonista) i un apartat gore.  Els considero uns secundaris de luxe. Mai em van embafar la trama sinó que li donen el toc per fer la història encara més interessant. La trama de la novel·la és molt resultona, però no és el que fa interessant el llibre, sinó els aspectes anteriorment comentats, i com tota obra de Marc Pastor, buscar els ous de pasqua del seu corvovers.

Si aquesta novel·la s’acabés amb aquests aspectes, possiblement es convertiria amb la millor obra de Marc Pastor fins ara. Potser m’hauria atrevit a donar-li l’apelatiu d’obra mestra, però es quedaà en un gens despreciable excel·lent. El seu defecte és el context de la Catalunya independent.

De fet, el problema no és que l’hagi posat en una Catalunya independent de per se. La jove independència de Catalunya genera idiosincràsies curioses. El problema per mi és quan dedica unes pàgines a explicar com es va convertir en independent Catalunya. Explica una situació dintre de tot creïble però que es basa en un “cop de sort” per mi tret un xic del barret d’un mag. En vocabulari d’escriptors és el que en diuen un “Deus ex machina” (Pels que no entenen la jerga: l’autor utilitza un fet totalment inesperat i fora de context per sortir-se’n d’una trama complicada). Per molt esforç utilitzat, no em crec aquesta forma d’independitzar-se d’Espanya. Aquestes pàgines em van treure totalment de la novel·la, no me la creia. Però no li vull donar tota la culpa d’aquest problema a Marc Pastor, aquest llibre m’ha fet veure no hi havia solució possible. La independència de Catalunya, vist en perspectiva, no hauria estat possible de cap de les maneres.

La revolución emocional

Aquest llibre és un regal de Nadal que em va crear un cert excepticisme inicial perquè no m’agraden els llibres d’autoajuda i aquest, amb aquest títol, tenia tots els números per ser-ho. La persona que me’l va regalar és conscient d’aquest fet i va encertar, doncs no es tracta d’un llibre d’autoajuda. Més aviat és un llibre de com entendre i gestionar les emocions que es donen en els grups humans de treball. Sobretot a la feina. Inma Puig ens explica certs conceptes psicològics a partir d’experiències que ha viscut l’autora com a psicòloga en equips d’alt nivell com pot ser el Celler de Can Roca o el Barça, o bé experiències que li han relatat. El llibre es límita a això, una sèries d’anècdotes i històries que intenten educar a partir del missatge que se n’extreu. Els punts forts són que es fa molt amè de llegir i evita una aproximació dogmàtica. El punt més feble és que el trobo fluix de contingut, esperava més d’un llibre que pretén ensenyar-nos a gestionar les emocions pròpies i alienes. No sóc capaç de dibuixar clarament la ‘revolució emocional’ que se’ns ven a la portada del llibre. Al principi del llibre trobo que cau en l’argumentum ad verecundiam, abusant de recordar-nos que ha treballat a Can Barça o al Celler, el que és molt encomiable però no li dóna més credibilitat als seus arguments. No esperava que el llibre fos un manual de referència per gestionar equips de gent, però sí que n’esperava més. M’ha recordat un de tants milers de llibres que escriu gent famosa i decoren a desenes les parades de Sant Jordi. La gran majoria no val un borrall, i aquest llibre és només una mica millor que la majoria... Li poso un suficient.

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.