Va de còmics

Últimament estic mandròs amb la lectura. Vaig llegir fa poc una entrevista a un renombrat llibreter barceloní on deia que el veritable enemic de les llibreries no és Amazon com tothom es pensa, sinó les plataformes televisives tipus Netflix o HBO. No podria estar més d'acord, i és que últimament prefereixo una bona sèrie que una lectura. Edu, quan vulguis transformem el blog "Enganxats a la lectura" per "Enganxats a les sèries"

El fet és que per posar-m'ho fàcil he estat llegint còmics i manga. No llegia còmics des dels Astèrix o els Tintins de la infantesa, i ha estat una grata sorpresa. Faré una petita ressenya del més destacable que he llegit aquest any.

Còmics:
1- Watchmen (Alan Moore i Dave Gibbons). El vaig voler llegir per poder veure la sèrie en condicions i la seva fama: Considerada la millor novel·la gràfica de la història. No he llegit la seva competència, però quina raó tenen! Em va deixar bocabadat. Quina profunditat! És una obra mestra amb majúscules, digna de vàries relectures, ja que es poden trobar infinits matissos no trobats anteriorment.

Són 12 volums amb principi i final i en teoria va de superherois. Per mi té reminiscències al Quixot: Cervantes parlava de novel·la de caballeries quan estava de capa caiguda, la va ridiculitzar i la va fer triomfar. Doncs amb Watchmen va passar el mateix: Els còmics de superherois començaven a estar molt "trillats" als anys 80 i el Sr Moore va decidir fer un còmic on sense tenir comèdia, se'n fotia dels superherois. Uns herois que no tenen poders, que es creuen els millors però en veritat no serveixen per a res, i al final veus les seves misèries. Aquesta novel·la va fer retornar la fama als superherois i gràcies a ella se li va donar un to més noir a aquest gènere.
Podria dir tantes coses... però no ens enganyem, excepte el concepte "El quixot dels superherois" que me l'he inventat jo, la resta ho treuria de blogs i podcasts, i és que després d'acabar Watchmen em va venir la necessitat d'escoltar un podcast de 8h (!) sobre tots els detalls del còmic, és per això que si es vol saber més del tema ho deixo als experts de l'obra.
Per cert, la sèrie també està a l'alçada, però és recomanable haver llegit els còmics abans

2- Locke any Key (Joe Hill). Actualment conegut per la sèrie de Netflix que no he vist. L'argument és una casa especial on està plena de claus que obren portes que fan màgia: Una porta et converteix en fantasma, una altra et canvia el sexe, una en gegant etc... El Sr Hill (per cert, és el fill d'Stephen King) fa un còmic molt directe amb una història trepidant, amb terror, aventures, fantasia... M'ho vaig passar d'allò més bé. Si he de dir quelcom és que li treu poc suc a tanta clau màgica. Això si, res a veure amb Watchmen (pausada, molt adulta i profunda) aquesta és trepidant, destinada a públic jove (que no infantil, amb la foto veieu que té tocs terrorífics evidents) i sense pretensions, relativament superficial. La deixaria de notable

Volia parlar de manga, però n'he llegit força més i el post se m'allargaria, ho deixaré per més endavant

La Bodega

Aquest és un llibre que em van regalar els de casa per Nadal, a petició meva. Em venia de gust llegir literatura on el món del vi en fos protagonista i, alhora, volia una lectura lleugera, narrativa senzilla. En aquest sentit, el llibre m’ha donat les dues coses. Ha estat entretingut i del món del vi en parla. Fins i tot, té un context històric prou interessant: la mort del general Prim quan aquest era primer ministre durant el regnat d’Amadeu de Savoia. I la cirereta és el fet que gran part del llibre transcorri a un poble imaginari de Catalunya, Santa Eulàlia. Si tenim en compte que el llibre està escrit per l’autor de El metge, aclamat com un dels escriptors de novel·la històrica més reputats, entendreu que, quan portava unes quantes pàgines del llibre, tenia les espectatives prou altes. 

Quina decepció! Poques vegades he llegit un llibre que tingués tant de potencial i ho deixés perdre d’aquesta manera. Quan n’havia llegit una quarta part, Noah Gordonn havia obert prous fils argumentals interessants com omplir tres volums. Quan portava llegit mig llibre començava a pensar que la cosa no anava per bon camí, anava tancant totes les trames sense massa pena ni glòria, o —com he sapigut al final del llibre— directament les ignorava. De referències històriques n’hi ha les justes, que no passen del que podríeu llegir en les primeres línies de l’article de la viquipèdia sobre el general Prim. Del món del vi se’n parla però, novament, se’n podria dir moltíssim més. Serà que no hi ha material a calaixos! 

Al final, tinc la mateixa sensació que després d’haver anat a veure alguna de les pel·lícules de la primera trilogia d’Star Wars o després d’un ‘mal polvo’: has passat una bona estona però en el fons estàs molt decepcionat perquè saps que hagués pogut ser molt millor, fins i tot excel·lent. Li poso un insuficient.

Ética para Amador

Arrel d’un article que el seu fill va publicar a eldiario.es, em vaig enrecordar d’aquest llibre i vaig tenir ganar de llegir-lo, perquè em motiven els temes filosòfics i perquè sempre està bé conèixer els autors propers. Poques vegades he tingut una sensació tan clara de que m’havia equivocat. És un llibre per adolescents però només per adolescents, m’atreviria a dir. Hi ha llibres per adolescents que poden llegir els adults i treure’n coses. És, no obstant, difícil treure massa res d’aquest llibre si comptes amb uns quants anys a l’esquena i has llegit altres llibres que conviden a pensar. Apart, el llibre té 20 anys i es nota una mica. Com diu Fernando Savater a l’epíleg, no és que la ètica hagi canviat massa en els darrers anys, però la societat sí que ho ha fet. Li poso un suficient però essent conscient que no sóc jo qui hauria de jutjar o puntuar aquest llibre sinó algú que formi part del públic al que estava destinat.

Homo Deus

“Si Marx volviera hoy a la vida, probablemente urgiría a los pocos discípulos que le quedan a que dedicasen menos tiempo a leer ‘El Capital’ y más tiempo a estudiar internet y el genoma humano.” 

“El vaticano era lo más cercano a Silicon Valley que tenía la Europa del siglo XII.” 

L’any passat vaig llegir Sàpiens, la primera novel·la que llegia de Yuval Noah Harari, historiador i escriptor israelià. Sàpiens és un best-seller que fa un anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. És un llibre d’assaig excel·lent, que convida a la reflexió constant però que està escrit de manera molt amena i no demana que el lector tingui nocions de cap mena per poder seguir les explicacions que s’hi donen. Homo Deus està fet de la mateixa pasta; també es tracta d’un llibre d’assaig fàcil de llegir i es serveix d’algun dels conceptes de Sàpiens (tot i que no cal haver-lo llegit). Per exemple, la societat dels caçadors-recolectors i el seu estil de vida, s’analitza a ambdues novel·les per il·lustrar el poder de relacions humanes, el paper de l’agricultura en el creixement de la població o la importància de la ficció. Si Sàpiens intenta explicar com hem arribat a aquest moment de la humanitat, Homo Deus pretén explicar-nos a on podrem arribar des d’aquí. Amb aquest propòsit fa una bona repassada històrica i un anàlisi prou profund dels canvis que hi ha hagut els últims anys (la primera edició de la novel·la és de 2016) amb l’objectiu de fer-ho servir com a guia per extrapolar on serem d’aquí uns anys. Curiosament, he llegit aquest llibre alhora que estava llegint la triologia de ciència ficció ‘El problema de los tres cuerpos’ (Liu) i la simbiosi ha estat perfecta. Diguem que durant aquestes setmanes de confinament jo també m’he estat plantejant el futur de la humanitat a partir d’aquestes dues obres. De la mateixa manera que Sàpiens, Homo Deus és un gran llibre de divulgació, que cobreix (de manera més aviat superficial) temes tan diversos com els avenços científics i tecnològics i com aquests poleixen l’estructura de la societat, l’estudi del comportament humà, la presa de decisions i els posa a l’abast de qualsevol lector. És com una mena de trampolí per interessar-se per aquests temes i atrevir-se amb llibres més específics. El llibre usa molta metafora i s’atreveix a fer frases tan provocadores com les que he deixat adalt.  Em resisteixo a catalogar-lo d’obra mestra, però s’hi apropa molt. He guadit cadascuna de les pàgina del llibre i ja tinc ganes de llegir el tercer llibre que ha escrit Harari, ‘21 lecciones para el siglo XXI’. Potser el deixaré pel 2021, perquè després d’aquest llibre m’han entrat ganes de llegir obres com The Black Swan (Taleb) o rellegir Think fast and Slow (Kahneman). He llegit Homo Deus en castellà (l’original és en hebreu) i he trobat alguna errata, però res greu. 

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

Els Àngels em miren - Marc Pastor

El que he arribat a tardar a penjar aquest post! Marc Pastor no ha decebut. Novel·la negra, coral, amb un xic de gore i fantasia, però amb un defecte que no em deixa que sigui la millor de totes.

De què va: Troben a 2 noies joves assassinades a una casa del barri de Sant Andreu. No tenen res en comú, excepte el mateix tatuatge d’unes ales a la nuca. Els mossos d’esquadra investigaran el cas, amb el comissari Abraham Corvo com a protagonista: un home que porta dins seu un dimoni que el tortura, però alhora l’ajuda en alguns aspectes. Tota la trama amenitzada dins un context d’una República Catalana independent acabada de formar.

Per mi el millor del llibre és conèixer el funcionament del cos dels Mossos d’Esquadra des de dins, ensenyant que en contra del que et fan pensar la majoria de les novel·les negres, mai és un sol detectiu qui ho descobreix tot, sinó que necessita d’un grup coral de persones que participen per arribar a trobar l’assassí. Així doncs, tenim una gran diversitat de policies a l’obra que obliguen a tenir un glossari de personatges al final del llibre per tal de no perdre’s. Aquest fet se'm va fer gens pesat ans al contrari, per mi li donava verosimilitud a la història.

Té un apartat fantàstic (present en el dimoni del protagonista) i un apartat gore.  Els considero uns secundaris de luxe. Mai em van embafar la trama sinó que li donen el toc per fer la història encara més interessant. La trama de la novel·la és molt resultona, però no és el que fa interessant el llibre, sinó els aspectes anteriorment comentats, i com tota obra de Marc Pastor, buscar els ous de pasqua del seu corvovers.

Si aquesta novel·la s’acabés amb aquests aspectes, possiblement es convertiria amb la millor obra de Marc Pastor fins ara. Potser m’hauria atrevit a donar-li l’apelatiu d’obra mestra, però es quedaà en un gens despreciable excel·lent. El seu defecte és el context de la Catalunya independent.

De fet, el problema no és que l’hagi posat en una Catalunya independent de per se. La jove independència de Catalunya genera idiosincràsies curioses. El problema per mi és quan dedica unes pàgines a explicar com es va convertir en independent Catalunya. Explica una situació dintre de tot creïble però que es basa en un “cop de sort” per mi tret un xic del barret d’un mag. En vocabulari d’escriptors és el que en diuen un “Deus ex machina” (Pels que no entenen la jerga: l’autor utilitza un fet totalment inesperat i fora de context per sortir-se’n d’una trama complicada). Per molt esforç utilitzat, no em crec aquesta forma d’independitzar-se d’Espanya. Aquestes pàgines em van treure totalment de la novel·la, no me la creia. Però no li vull donar tota la culpa d’aquest problema a Marc Pastor, aquest llibre m’ha fet veure no hi havia solució possible. La independència de Catalunya, vist en perspectiva, no hauria estat possible de cap de les maneres.