Noble House

"And I know that however much I try, however much I read or listen or ask, I'll never really know very much about Hong Kong Chinese or about Hong Kong. Never.

I'll only ever scratch the surface."

She laughed. "It's the same everywhere."

"Oh no, no it isn't. This's the potpourri of Asia. Take the guy -the one in the third box over- the rotund Chinese. He's a millionaire many times over. His wife's a kleptomaniac so whenever she goes out he has his people follow her secretly and every time she steals something, his fellows pay for it. All the stores know her and him and it's all very civilized -where else in the world would you do that?"

Aquest és un fragment d'una conversa entre la Casey, una de les protagonistes, i en Peter Marlowe, un escriptor que està recollint informació sobre Hong Honk per escriure un llibre de la ciutat (!). Em quedo amb aquesta porció de 'Noble House' (James Clavell, 1981) perquè hi veig una picada d'ullet de Clavell, donant-nos a entendre que la realitat de Hong Honk no es pot resumir en un llibre, ni en un com aquest de 1400 pàgines. Per primer vegada tinc la sensació que Clavell s'ha personificat en un dels seus llibres. Marlowe, tot i no ser protagonista, té intervencions claus en la trama però sempre de manera indirecta. Malauradament he comès l'error d'anar a contrastar el que em temia a la wiki, i he descobert que tinc raó... i que hagués hagut de llegir 'King Rat' abans de 'Noble House'. No dic res més perquè us també us espatllaria part de la possible trama de 'King Rat'.

En el mateix escenari de 'Tai-Pan' Clavell ens descobreix la complexitat de la societat del Hong Honk dels anys 60 a través de la història que envolta els descents dels protagonistes de 'Tai-Pan'. 'Noble House' no és una continuació natural de la darrera, i per tant es pot llegir de manera independent, però és recomanable llegir-la després 'Tai-Pan'. El que no hem de fer és llegir-la abans perquè revel·la massa detalls de la història que allà s'hi explica.

El més sorprenent de la novel·la és que tot i la seva extensió, tota la trama transcorre en poc més d'una setmana. En aquests deu dies suceeixen tot tipus d'aventures a la dotzena de personatges principals que ens descriu Clavell. N'hi ha de tots colors: robatoris, segrestos, tràfic, catàstrofes naturals i financeres, amor i poder. El repte de Clavell és mantenir l'interés del lector en una novel·la tan llarga, i ho aconsegueix en gran mesura però no va acaparar la meva completa atenció i per això no la qualifico d'excel·lent. He de reconèixer que la trama té un gran component finançer que no és del meu interès, i que novel·la em va engaxar a cavall entre Szczecin i Donostia.

Finalment, deixeu-me fer un apunt sobre la saga d'Àsia de Clavell. Estic convençut que no és possible entendre la mentalitat oriental (i els matissos xinesos o japonesos) llegint la saga asiàtica de James Clavell, però després d'haver-ne llegit tres volums ('Shogun', 'Tai-Pan' i 'Noble House') sóc més conscient de la seva particularitat. La saga es composa de:

- Shogun (Japó, 1600)

- Tai Pan (Hong Kong, 1841)

- Gai-Jin (Japó 1862)

- King Rat (Singapore 1945)

- Noble House (Hong Kong, 1963)

- Whirlwind (Iran, 1979)

Cal respectar l'ordre narratiu en la mesura del possible, i no només dins d'un mateix país. A 'Noble House' revelen detalls claus de 'Tai Pan' i també de 'King Rat'. També s'hi esmenten algun detall de 'Shogun' (però no és res més que una picada d'ullet als lectors fidels) i és possible que faci alguna referència intrascendent a 'Gai-Jin'. Shogun és una novel·la excel·lent, amb tocs d'obra mestra. Tai-Pain em va decepcionar i la vaig catalogar de correcta. Amb 'Noble House' he recuperat la meva fe en Clavell, i per això qualifico la novel·la de notable. Segurament és qüestió de temps que torni a caure en la tentació i em llegeixi 'King Rat'; ja la tinc a la meva estanteria.

La mecànica del cor

Aquesta petita novel·la me la van regalar per Nadal a la feina: Amb una portada per nens, com de dibuixos animats, acompanyada d'una sinopsi molt atraient, però també de caire infantil... I jo pensant: S'ha de llegir de tot! Amb el que em va agradar Harry Potter, segur que pots amb aquest!

Mathias Malthieu (l'autor) ens relata la història d'un noi nascut a la nit més freda de la història, motiu pel qual se li va congelar el cor i se li va substituir per un rellotge de fusta. Amb aquest cor artificial però, el protagonista haurà de seguir 3 normes perque el cor no es trenqui i per tant, pugui sobreviure:
1-No toquis les agulles
2- Domina la ràbia
3- No t'enamoris mai

A partir d'aquesta premisa tant atraient l'autor ens porta per una novel·la curta (altre cop, només 168 pàgines) romàntica però trepidant; amb un caire infantil, però que no se n'està de mostrar escenes amb cruesa; Aconsegueix sumar una narració excel·lent amb una escriptura majestuosa... que no deixa de ser infantiloide (entra dintre dels escriptors-narradors, per més informació, llegir comentaris d'Ana Karenina), i un final que pot agradar més o menys, però no deixarà indiferent.

En el tema defectes tots són molt subjectius, en conec més d'un/a que no li agradarà el final (per mi personalment li dona certa gràcia al llibre). Jo en canvi em queixo (a risc de fer-me reiteratiu...) que el trobo curt, i bé, com a bon representant del sexe masculí, les novel·les amb tocs tant romàntics com aquesta no són el meu fort.
Qualificació final: Notable

Balzac i la petita modista xinesa

Em vaig llegir aquesta petita novel·la de Dai Sijie fa uns 2 mesos (últimament llegeixo més que no pas escric...) amb la curiositat de buscar una història de móns llunyans sense pretencions. I què em vaig trobar?

És un relat curt de només 163 pàgines (cosa que a mi personalment les novel·les curtes quasi sempre se'm queden com el seu nom indica, curtes) on ens explica una història on 2 adolescents xinesos considerats "intel·lectuals", en plena etapa de Mao Tse Tung, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes per dur a terme el s'anomena la "reeducació". Allí, en un món sense llibres, descubriran amagats unes novel·les prohibides pel règim.

És una novel·la distreta, amb certes pretensions (el llibre és una crítica a l'antic règim de Mao), on aprens de la història recent xinesa i intenta inculcar l'hàbit de llegir. És dolça i tendre... però tot i això... és una història que sé que em passarà desaparcebuda amb el temps, no té aquell punt que em faci tenir-la per especial.

Com he indicat a dalt, tinc una gran mania a les històries curtes, Sempre s'acaben quan amb prou feines començo a entrar a la història i això fa que no m'involucri en elles. Quasi sempre em decepcionen. Suposo que és el que m'ha tornat a passar amb aquesta novel·la. I no aprenc, segueixo llegint novel·les curtes...

En resum: la dóno de Correcte

Com a curiositat final: Com a gran fan declarat de Dumas, em va encantar que un dels llibres prohibits més àmpliament comentats és... El conde de Montecristo. Almenys amb això coincidim amb l'autor, la passió per aquesta gran novel·la!

Invisible Men

Una obra curta de H.G.Wells, més conegut per novel·les com 'La guerra dels móns', 'L'illa del Dr. Moreau', 'La màquina del temps' o 'El menjar dels Déus'. Per cert, vaig provar de llegir-me aquesta última però em vaig quedar a mitges i ara no sé on para... Wells és conegut per la capacitat d'avançar-se al seu temps, i donar tot tipus de detalls verosímils sobre la ficció que planteja. Ja m'agradaria que els escriptors contemporanis (no diguem ja els cineastas) fossin tan primmirats a l'hora d'ajustar les seves fantasies al coneixement científic actual. Wells suggereix en aquesta novel·la que la invisibilitat s'aconseguiria canviant l'índex refractiu dels components del cos humà per tal de que aquests reflexin la llum i no la refractin, d'acord amb les lleis físiques actuals. Wells no comenta les conseqüències que la invisibilitat podria tenir en els òrgans humans, a excepció de l'organ més important de tots: l'ull. Admet que la invisibilitat en humans és un pèl absurda perquè la llum no refractaria en el cristal·lí, i els pigments de la retina no podrien absorvir-la i per tant l'home invisible seria cec. No obstant, Wells relaxa el rigor científic de la novel·la, per tal d'atorgar al personatge principal d'una qualitat formidable no pas d'un inconvenient fatal. Curiosament la idea que Wells exposa a la novel·la (publicada l'any 1897) va ser portada a la pràctica pocs anys més tard pel Prof. Werner Spalteholtz. L'any 1911 el Prof. Spalteholtz va crear decolorejar texits animals en salicilat de metil, donant-els-hi una aparença transparent.

La única decepció del llibre és la falta del component sexual. Ignoro si és per l'època, l'educació de Wells, o el pudor, però Wells obvia aquesta possibilitat. Totes les pel·lícules que he vist sobre la possibilitat d'un home invisible exploten aquest fet de manera més o menys afortunada, però és obvi que la invisibilitat seria la qualitat més preuada per un 'voyeur', i això donaria cert joc a la novel·la. Precisament trobo que algunes novel·les (no diguem a pel·lícules!) tendeixen a recórrer al sexe de manera gratuïta, però aquí l'he trobat a faltar. Potser si la novel·la fos més llarga aquesta situació hi hagués tingut cabuda, així com altres situacions on l'home invisible pogués treure més partit de la seva condició, per exemple en un clima més adequat. Em quedo amb la impressió que Wells purament ens exposa els incovenients de la invisibilitat, fent-nos conscients de maledicció que comporta, de com això allunya el personatge de la societat i finalment el transforma en un ésser malvat. Per la resta és un llibre correcte, que entreté i fa rumiar, aconseguint posar-te a la pell del personatge.

Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient

Odessa

Bon any!
Estic fent un petit cicle de llibres d'espionatge, i després de Follet, com no, havia d'anar a buscar al gran mestre en aquest gènere: Forsyth.
I ha tocat Odessa per dues raons: Havia sentit a dir que és un dels seus 3-4 millors llibres (per darrere de Chacal i El cuarto protocolo), i l'altre raó és òbvia: És l'únic de Forsyth que tenia a mà.
Entrem a la novela: Als anys 60, un periodista troba per atzar el diari d'un jueu que recentment s'ha suicidat, on explica l'holocaust i parla en concret d'un comandant nazi molt sanguinari. A partir d'aquest diari el periodista decideix investigar què se n'ha fet del nazi en qüestió per tal de fer justícia.
Com tots els llibres de Forsyth, té un gran inici (per cert, un dia d'aquests he de parlar sobre inicis de llibres, m'encanten sobretot les primeres grans frases... i Forsyth en aquest tema és dels millors). Un cop entrat a la trama fa un gran treball de documentació per posar el lector en situació, i potser aquest és per mi el seu gran defecte: Fa novel·les tant ben documentades que hi han estones que avorreixen, i Odessa no és una excepció, i si la documentació és sobre nazisme i holocaust, un tema que personalment, ja n'he llegit massa, pot fer-se cansat.
De fet, Forsyth es passa quasibé mig llibre documentant al lector per entrar a la trama que de veritat interessa: L'espionatge. Es fa esperar però quan arriba enganxa i et té lligat al llibre fins al final, a vegades amb sortides brillants, d'altres excessivament atzaroses.
En resum, dóno la novela de correcta, i per motius personals si ens posem a comparar, prefereixo al meu Ken Follet