Esos cielos

 

El primer llibre que llegit aquest any ha estat una novel·la curta, ‘Esos cielos’, d’un escriptor basc de molt anomenada, Bernardo Atxaga. Bernardo Atxaga és el pseudònim de Jose Irazu Garmendia, natural de Asteasu, un petit poble del que podríem anomenar la Guipúscoa profunda. Moltes de seves novel·les estan ambientades en aquesta aquesta zona que en la narrativa anomena Obaba. No obstant, aquest llibre és d’una temàtica ben diferent. Tot el relat transcorre durant el trajecte en autobús que fa des de la presó de la Model fins a Bilbao una antiga membre d’una banda terrorista després de que s’hagi declarat l’amnistia. El relat és curt i a estones prou intens. Crec que Atxaga no pretén explicar una història —és una novel·la massa curta per a fer-ho— sinó que més aviat vol transmetre com se sent la protoganista a través de flashbacks de la seva vida dins de la banda terrorista i el seu temps a la presó. Hi ha escenes prou engoixants i aconsegueix posar-te a la pell de la protagonista. M’ha entretingut i l’he trobat interessant així que la catalogo de correcta però espero més d’Atxaga. Aquest escriptor ha estat una recomanació que m’ha fet una amiga de Donostia, l’Eli, després de demanar-els-hi a uns quants amics d’aquí literatura sobre el conflicte basc. En breu escriuré la ressenya del ‘Fill de l’acordionsta’ i estic començant ‘Obabakoak’ —la que sembla ser la seva obra més important d’Atxaga. També tinc a les prestatgeries ‘El hombre solo’, que ha tingut cert ressó internacional. 

Lectures del 2020. Propòsits pel 2021.

Aquest any he llegit 17 llibres dels quals 9 estaven escrits en castellà, 7 en anglès i 1 en català. Les nacionalitats dels escriptors d’aquests llibres és bastant variada: Rússia (4), EEUU (3), Xina (3), Catalunya (2), Alemanya, Líban, Anglaterra, Israel i Espanya. Dels 17, 10 són novel·les i els altres 7 són d’assaig. De les novel·les, sis són de ciència ficció —i això que no és un gènere que m’apassioni— i la resta són ficció. He llegit només dues novel·les clàssiques (Crimen y Castigo, Dostoievski, i Por el Camino de Swan, Marcel Proust). Dels llibres d’assaig, essent una mica imprecís amb la classificació, podria dir que n’hi ha un parell d’història, un parell de ciències (en realitat un és una biografia), i tres de psicologia/filosofia. 

La meva assignatura pendent és llegir en català. El problema és que estant a Donostia em costa trobar llibres escrits en català i la oferta a amazon no és molt gran. Apart, m’imposo una norma estricta: llegir en versió original si és en un d’aquests tres idiomes. Una complicació afegida és que m’agrada comprar llibres de segona mà, i encara costa més trobar-ne d’editats en català, perquè si vull llegir més en català no pot ser a expenses de llegir només escriptors catalans. Em segueixo resistint a llegir d’una pantalla (per la feina que tinc em passo el dia davant d’un ordinador) i perquè m’encanta la sensació de tenir un llibre de paper a les mans (amb la seva peculiar olor). Per a mi, llibre i paper és un binomi tan indivisible com cinema i crispetes. Sóc conscient del que això suposa des del punt de vista ecològic, i per això procuro comprar llibres de segona mà, però no m’enganyo: quasi la meitat del que compro és nou de trinca. Els darrers anys, quan baixo a Girona, aprofito per anar a la botiga Re-read de Girona (al principi del carrer Ballesteries), on puc trobar molt bones lectures a preu de saldo (2€/llibre). Aquest Nadal he aprofitat per anar-hi i, dels deu que m’he comprat, tres són en català. De moment he començat el 2021 llegint un llibre de Bernardo Atxaga en català (El fill de l’acordionista) però no ho tindré fàcil per llegir-ne molt més, només tinc 5 llibres en català dels més de 50 que hi ha a les meves prestatgeries esperant per ser llegits. 

Tinc varis propòsits de lectura pel 2021. Per un costat vull llegir llibres d’escriptors bascos. En el que va d’any, ja m’he llegit dos llibres de Bernardo Atxaga i aquest vespre començaré el tercer. Vull seguir llegint Marcel Proust, tot i que en petites dosis; per aquest any compto llegir-me el segon volum de ‘A la recerca del temps perdut’. També em vull acabar la triologia de Yuval Noah Harari. Hi ha un parell de llibres de d’assaig que m’estan esperant (segurament llegiré Predictive Irrational de Dan Ariely) i algun llibre de divulgació de la ciència (Atoms d’Asimov, un de Faraday i algun de Leonard Susskind). No em marco més objectius perquè vull tenir llibertat per poder triar en funció del que em vingui de gust. Em deleixo en el moment de triar un nou llibre per llegir de la prestatgeria, a vegades ho tinc clar, però d’altres em passo quasi una hora llegint les contraportades dels llibres, o fins i tot les primeres pàgines, abans no prenc una decisió. A fi de comptes, aquesta decisió marcarà les meves pròximes hores gaudi. 

El silenci de les vinyes

El maig de l’any passat va llegir ‘La Bodega’ de Noah Gordon i vaig quedar molt decepcionat. Esperava molt més d’un escriptor de bestsellers que recreava un moment de la història d’Espanya (la mort del general Prim) a Catalunya i ho feia a través del món de vi. No és que fos un llibre mal escrit o tingués una història mal plantejada, però era una trama que tenia molt més de potencial i es va quedar en peix bullit. Després de llegir la meva ressenya, en Jordi Poater em va recomanar aquest llibre: ‘El Silenci de les vinyes’ de Gisela Pou. Pou és escriptora i guionista de televisió i ha participat, d’entre d’altres, a les conegudes telenovel·les ‘Ventdelpla’ i ‘El cor de la ciutat’. 

Vaig guardar el llibre per les vacances de Nadal i me’l vaig llegir en una setmana. M’ha agradat. És un llibre senzill però captivador que explica una història molt ben lligada on la protagonista és la matriarca d’una família de productors de cava al Penedés. Tot gira al voltant del vinya i la producció del cava, que serveixen per explicar una complexa trama familiar amb personatges força elaborats. Volia un llibre amè, entretingut i que parlés sobre el món del vi i aquest llibre m’ho ha donat. Apart, llegeixo poc en català (només dos llibres aquest any) i poquíssim d’escriptors catalans. Li poso un notable.

Quality Land de Mark-Uwe Kling

Un dia voltant per una llibreria vaig trobar aquesta raresa que em va cridar l’atenció.

De què va: Distòpia hipercapitalista en què s’ha perdut el dret a la confidencialitat i els algoritmes de les xarxes socials ho són tot. L’estatus social va en relació als “likes” i seguidors que tinguis. El protagonista és un pària de la societat que no té seguidors a les xarxes i que s’encarrega de desballestar màquines defectuoses, però sense voler, es converteix en líder d’un grup de robots inadaptats que amaga sota el seu taller.

És una novel·la d’humor satíric sobre el mal que poden arribar a fer les xarxes socials i els seus algoritmes arribant a extrems que fan gràcia, però alhora terror de pensar que no és tant impossible com sembla...

Canviant el nom, parla d’Amazon, de Facebook, de Tinder, de periodisme i de política en aquest món capitalitzat per les xarxes, però sobretot, parla de les necessitats de les persones: A partir del consum a xarxes, televisió, despeses diàries etc, es podria crear un algoritme perfecte per saber el que cada persona necessita? Un cop es creen aquest algoritmes, et portarien les coses a casa abans no les demanessis, et donarien la teva feina ideal, la teva parella ideal... però i si fallen? O pitjor encara, podria haver algú que els anés modificant lentament perquè  al final a tothom li agradi el mateix?

Com petit exemple, el llibre posa la creació d’un hype generalitzat per les comèdies romàntiques de la Jennifer Anniston, tot plegat perquè algú hi ha posat mà a l’algoritme. Però aquest és tant sols un petitíssim exemple de la imaginació desbordant de l’autor en situacions possibles amb les xarxes socials arribant a extrems molt aterridors però alhora plausibles.

El problema del llibre? La trama principal la vaig trobar un xic pobre, l’autor prefereix donar més protagonisme a tot l’ideari del món que inventa que la història del protagonista, que tot i no ser avorrida, no passarà a la història.

En el còmput global, un notable

Las uvas de la ira - Ressenya versió Albert

Cada cop que algú em diu que un llibre és una obra mestra m’hi tiro de pet a llegir-la, i si aquest és l’Eduard... què menys! S’ha de llegir si o si.

Passa a ser un “must” 

Tenia més arguments per posar-m'hi: Volia acabar la trilogia nord-americana clàssica que m’havia autoimposat, junt amb “Matar a un Ruiseñor” i “El guardián entre el centeno”. A més, llegint aquest llibre aconseguia el dubtós privilegi de ser el primer en aquest blog de contestar una ressenya de l’altre membre del blog amb una altra ressenya, i ja aviso que no seré tant benevolent com l’Edu. 

(Si algú vol saber de què va, el trasllado a la ressenya que va fer l’Eduard en aquest mateix blog, no em repetiré) 

El principi del llibre el considero d’obra mestra: L'explicació detallada del dust bowl, la forma de fer fora els terratinents (que em va donar la sensació que viure la fi del que anomenem “l’Oest americà”), o la part de llibre de carretera durant la ruta 66 amb les trifulques de la família (aquesta part personalment li tinc una estima especial, ja que sóc motero i la ruta 66 és una ruta mítica somniada) 

El problema del llibre per mi, és la 2a part del llibre. Quan arriben a Califòrnia encara manca 2/5 parts del llibre i personalment se’m va fer una petita tortura. Suposo que és el que busca l’autor i per tant ho hauria de considerar bo, però no m’agrada patir mentre llegeixo (o mirant una pel·lícula, em passa el mateix). 

Igual que el patiment, el final triat em va deixar a contrapeu, no tant per la situació que explica, sinó perquè deixa la història totalment penjada. Els crítics que li varen donar el Pulitzer dirien que és voluntari, perquè cadascú se l’imagini com vulgui, jo en canvi, ho veig com una manca de valentia, no s’atreveix a arribar fins al final de tot plegat amb les conseqüències que suposa. 

Una altra característica negativa que hi trobo és la necessitat que té l’autor de deixar clar qui són els culpables de la situació. Sembla que porti un altaveu per cridar ben alt la seva protesta front els bancs i l’alta societat americana. No deixa res perquè interpreti el lector, excepte el final , és clar. 

En resum, que un inici d’obra mestra amb un final que dono de correcte, li donen una nota final de Notable

Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig va ser un dels escriptors alemanys més prolífics en una època molt convulsa a Europa, a cavall entre la primera i la segona guerra mundial. La seva obra conté narrativa, assaig i biografies que, per vàries raons, no ha tingut una gran repercusió a Espanya (i, per a la meva sorpresa, a molts altres llocs) tot i ser probablement l’escriptor més popular de la seva època. Durant el franquisme el règim dictatorial era contrari a l’obra de Zweig, no tant per el seu contigut, sinó més aviat perquè la seva vida estava plena de passatges que molestaven a l’estricita moral catòlica del règim. Zweig era jueu i es va casar amb una divorciada, es va divorciar ell mateix i va acabar cometent suicidi. Han calgut molts anys perquè l’obra de Zweig es tradueixi al català i al castellà. Quadern Crema i la seva anàloga castellana, Acantilado, han publicat des de 2014 algunes de les més de 70 obres que va escriure Zweig. És lloable la iniciativa de les editorals de Jaume Vallcorba, que estant donant a conèixer gran part de l’obra de Zweig. Una breu excursió per les xarxes socials em mostra que és molta la gent que darrerament ha descobert Zweig per aquesta via.

Zweig és un dels escriptors preferits del meu germà, que em va regalar dues obres seves ara fa un any: la biografia de Maria Estuard i ‘Moments estel·lars de la humanitat’. Fins ara, només havia llegit una petitat novel·la de Zweig, ‘Por’, em va agradar prou però no en vaig cap ressenya. Vaig començar ‘Moments estel·lars de la humanitat’ el mes de desembre i me la vaig acabar en un parell de setmanes. El llibre consisteix en 14 píldores d’història. A vegades es tracta de cruïlles històriques, moments que han determinat el destí de la humanitat, com ara l’ocàs de l’imperi d’occident, la caiguda de Constantinopla o la derrota de Napoleó, d’altres vegades són fites remarcables com el final de la vida de Dostoievski o la conquesta del Pol Nord. És una obra excel·lent, on presenta els fets històrics amb una forta càrrega narrativa i emocial que sedueix el lector. M’han agradat molt els capítols de la caiguda de Constantinopla, la composició del Messies de Händel (que vaig escoltar a la vegada que llegia el capítol; ho recomano molt) i la batalla de Waterloo, així com la decisió de Ciceró, la vida de Vasco Nuñez de Balboa, o la lluita del capità Scott per ser el primer home a arribar al Pol Nord. L’he gaudit molt i m’ha servit per repassar o directament aprendre els que han estat, efectivament, alguns dels moments més estel·lars de la humanitat (fins a principis del segle passat). Estaria bé fer un ‘addendum’ al llibre, en el que hi podríem posar, entre d’altres, el projecte Manhattan o, perquè no, el disseny de la primera vacuna amb RNA missatger. 

No crec que tardi massa en tornar a tenir algun altre llibre de Zweig entre les mans.

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation’ d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.